1. La història d'una impostura Muntadas per la banda de mare: Anna Martí Alcoverro, 1906-1996

 La història d'una impostura (Muntadas per la banda de mare: Anna Martí Alcoverro, 1906-1996)

(I) Moció preliminar

Una breu pinzellada a tot el que segueix. Havien passat cent anys, i l'obra dels germans Muntadas Campeny planava encara amb un contradictori i absurd segell de distinció sobre el nucli familiar en què vaig néixer. Devia jo tenir onze o dotze anys quan ma mare reivindicava un cop més, sense majors matisos, la nostra pertinença al tronc comú dels fundadors de La España Industrial. Un fatu d'origen que suposadament m'havia d'omplir de joia, devia pensar ella. Però jo m'ho mirava distant, escèptic. I ma mare ho subratllava amb una mena d'orgull genealògic humilment contingut que l'empenyia a la impostura i que ara no puc deslligar de la història personal de renúncies que com a dona arrossegava. De fet, l'aura d'aquell origen havia de perdre tota lluïssor més tard, a finals dels anys cinquanta, entelada definitivament pel córrer del temps i per la grisor a tocar que aleshores ho envoltava tot i que fagocitava qualsevol espurna de llum. Potser a ma mare aquella pressió foscant del medi no li disgustava, sinó que més aviat li venia bé, perquè l'ajudava a emboscar la seva intimitat, i perquè intuïtivament li servia d'antídot enfront de la consciència verinosa de pertànyer a una nissaga a totes llums decadent, i alhora maleïda pels qui com ella l'havien patit i sense pertànyer-hi se'n sentien víctimes. Tot plegat, un cel carregat que no escampava.

Quan molt més tard els núvols d'aquell cel descarregaren, el corrent dels fets s'endugué la memòria domèstica d'allò que en família en dèiem el «segle passat», com si fos rònec: el segle XIX dels avis que no vaig arribar a conèixer perquè jo havia fet tard i en el moment de néixer ja havien mort; el segle XIX de la gran impostura industrial que acabà embolcallant-ho tot. Com si cent anys poguessin acotar un temps remot del que res o ben poca cosa sabem i del qual moltes altres coses se'ns escapen, perquè, ignorants dels fils invisibles que ens uneixen al passat, creiem falsament que cap dels que ens han precedit ha tingut a veure amb la nostra existència i les nostres formes de ser i de fer.

El marc d'aquells batecs industrials. Ho sento, no he volgut menystenir ningú condemnant-lo a l'oblit, però per a la Història (la Història en majúscules, aquella que s'ensenya a les universitats) la notorietat d'aquest cantó de la família comença el 1847, quan els set germans Muntadas Campeny fundaren a Madrid La España Industrial, Sociedad Anónima Fabril y Mercantil de España, que amb un capital social de 50 milions de rals de billó (repartits en 25.000 accions de dos mil rals de billó cadascuna) esdevenia la primera societat anònima creada a l'estat per a la producció tèxtil de cotó, la fibra reina de la revolució industrial.

Els noms d'aquells germans, del més gran al més petit, eren: Joan (1795-?), Pau (1797-1870), Bernat (1800-1875), Jaume (1802-?), Ignasi (1808-1886), Isidre (1813-1882) i Josep Antoni (1816-1880). I Maria el nom d'una nena (nascuda el 1812, entre l'Ignasi i l'Isidre) que no va deixar cap rastre del seu pas pel món i quedà classificada assèpticament com un cas de «mort perinatal». Tristament, l'única germana.

L'empresa fundacional dels Muntadas Campeny es regia estatutàriament pels acords d'una direcció in solidum (una responsabilitat societària en la qual cada soci fundador respon individualment respecte a les decisions preses per la gerència de l'empresa) pactada per un període inicial de deu anys i que anava a desenvolupar la seva activitat a Santa Maria de Sants, una vila que, amb el nom escapçat de Sants, seria agregada a Barcelona cinquanta anys més tard, el 1897, com a barri de la capital catalana. L'empresa va ser coneguda arreu amb el nom comercial de La España Industrial, i també, més popularment, com el Vapor Nou, un nom que es contraposava al del ja existent Vapor Vell, la fàbrica de Joan Güell i Domènec Ramis, que ben a la vora, a la mateixa Sants, tot just feia un any que s'havia arrencat a fabricar i exercia el monopoli de la producció de pana en telers mecànics moguts pel vapor d'aigua, la nova font energètica del moment.

La innovació tecnològica del vapor havia estat molt mal rebuda per les classes populars catalanes, i en la memòria general pesava encara el record del final dantesc, entre flames, que havien tingut les dues primeres fàbriques que adoptaren el vapor a les seves instal·lacions: la fàbrica Bonaplata, Vilaregut, Rull y Cia. del carrer Tallers de Barcelona, fundada tres anys abans per Josep Bonaplata, i la fàbrica de blanqeig que un dels seus socis, Joan Vilaregut, havia obert pel seu compte al Torrent de l'Olla de la vila de Gràcia. L'incendi d'aquestes dues fàbriques mogudes per l'energia del vapor tingué lloc la nit del 5 al 6 d'agost de 1835 en sengles accions que suposadament es proposaven defensar els llocs de treball de les antigues factories tèxtils enfront dels avenços imparables de la mecanització.

Tanmateix, la iniciativa societària adoptada pels Muntadas el 1847 prenia cos en la tranquil·litat de la precària i breu pax liberal imposada a canonades, just quatre anys abans, per un jove militar de Reus, Joan Prim (1814-1870), l'espadó més gloriós de la casta militar espanyola de l'època: Prim havia ascendit a brigadier després d'una triomfal campanya contra el tradicionalisme dinàstic de la monarquia espanyola en la primera guerra carlina (1833-1840) i, tot seguit, havia dirigit les armes de les seves tropes contra els reductes populars de Sant Andreu del Palomar i altres indrets insurrectes del pla de Barcelona que acabaven de ser els seus aliats en aquella victòria, però que en un gir polític d'última hora s'havien sumat a la bullanga progressista que el 1843 es proposava enderrocar Baldomero Espartero (1793-1879), el general liberal que exercia de regent de l'exiliada María Cristina de Borbón-Dos Sicilias. En ocasió d'aquella revolta, a Espartero se li atribueix una frase que amb el pas del temps es faria famosa: «A Barcelona hay que bombardearla cada cincuenta años». I el testimoni d'aquella repressió liberal del moviment popular català segueix visible a la pell calcificada del nucli antic de l'actual Sant Andreu, on l'edifici del xamfrà del carrer Sòcrates amb el carrer Gran mostra encara la carcassa encastada d'un projectil d'artilleria que no arribà a esclatar. Memòria històrica —i present—: els liberals decimonònics deixaren ben aviat d'avenir-se amb el poble i, moguts per la dèria d'enterrar l'absolutisme del seu enemic dinàstic, posaren els límits de l'ideari liberal en el marc d'un constitucionalisme sens dubte massa estret per encabir-hi tothom.

Aquell protagonisme castrense no era endebades i, pocs mesos abans de constituïr-se La España Industrial, va rebre un nou impuls en esclatar la segona guerra carlina (1847-1849, coneguda popularment com la guerra dels Matiners). El paper dels militars es reforçà encara més quan, ja constituïda l'empresa, a França la revolució de 1848 enderrocà Lluís Felip d'Orleans i va proclamar la Segona República.

foto La segona guerra carlina (1847-1849), més coneguda com la guerra dels Matiners, adoptà principalment les formes pròpies de la guerra de guerrilles. L'única acció d'armes registrada en camp obert fou la batalla del Pasteral, disputada els dies 26 i 27 de gener de 1849 a la riva del Ter, prop de Cellera de Ter. Gravat de la batalla del Pasteral, on s'aprecia el desplegament de les tropes combatents.

D'una banda, la guerrilla carlina assaltava el servei Madrid-Barcelona de diligències, que de tant en tant eren cremades amb la correspondència i amb les lletres de canvi necessàries pels pagaments, interferint així en la bona marxa dels negocis; forçava, consegüentment, a recorreguts del servei postal per itineraris alternatius que, cap al sud, donaven la volta per València i semblaven més segurs, però que, lògicament, resultaven molt més llargs i costosos; a més, la naixent España Industrial es veia obligada a nedar i guardar la roba entre l'exigència d'impostos que els reclamaven els carlins («préstecs reintegrables a la par que garantits», segons un ofici cursat pels insurrectes l'any 1848) i les penes que la capitania general imposava als fabricants que s'avenien a satisfer-los.

Al mateix temps, l'enderrocament de la monarquia francesa va escampar per Europa el fantasma de la revolució (Marx i Engels invocaven aquest fantasma ja en la primera frase del seu Manifest comunista, que aquell mateix 1848 veia la llum en la seva edició prínceps alemanya) i provocava el consegüent pànic entre les classes benestants vinculades al poder. Mals averanys: també pels germans Muntadas, que en aquella conjuntura encaraven, segurament amb l'ai al cor, el moment més transcendent i compromès de les seves vides.

I he citat aquí Prim perquè ve a tomb i és necessari. Perquè, més enllà del context ordinari (que suposadament li atorgava el paper de poder fàctic garant de la naixent revolució industrial del país), aquell prohom de les armes va mantenir, com veurem més avall, una important i obscura relació mercantil amb els germans Muntadas. I ai las!, havia oblidat dir-ho: un d'aquests germans, Bernat Muntadas Campeny, era rebesavi meu —com deia ma mare, en el «tronc comú dels fundadors», i de nom Bernat, tal com ella identificava el seu besavi, si la memòria no em traeix—. Per descomptat que sense ell, i sense la intervenció de l'atzar genealògic de tants d'altres per mig, jo no estaria ara aquí explicant-vos-ho.

foto La meva mare, Anna Martí Alcoverro, en una imatge dels anys trenta. (Foto, Àlbum familiar.)

(II) Gènesi de La España Industrial:Primeres passes

El cor d'aquells batecs. Els germans Muntadas eren fills de Macià Muntadas i Font (1773-?) i Francesca Campeny i Vallvé (1773-?). Havien nascut tots a Igualada, a la casa pairal de la família, al número 7 de l'actual carrer de Joan Maragall de la capital de l'Anoia. El pare era un antic paraire, de qui els fills heretarien l'ofici, i entre ells Bernat Muntadas, el rebesavi que la història familiar m'assigna, com acabo de dir. L'any 1812, el pare associà el primogènit, Joan, al seu negoci d'Igualada, que adoptà el nom de Matías Muntadas e Hijo. Després el traslladarien al Raval de Barcelona, al número 9 del carrer de la Patacada, on tenien un dependent molt jove, Marià Riu, Albert Garcia Balañà, La fabricació de la fàbrica: treball i política a la Catalunya cotonera, 1784-1884, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 2001. que els ajudava a portar les vuit màquines mule-jennies allà instal·lades. Els altres fills, a mesura que s'emancipaven, s'establien pel seu compte amb negocis propis que, en alguns casos, passaren temporalment per aquell local i els permeteren estendre i diversificar la producció de draps. Finalment, fixaren tots arrels al Raval, un barri de Barcelona aleshores plagat de descampats i solars que s'oferien a la venda o al lloguer per a la instal·lació de noves indústries. La casa-fàbrica era la unitat de producció del moment, un edifici a mig camí entre l'obrador gremial i la nau industrial amb què de feia un segle es produïen a Catalunya els teixits d'indianes: estampats d'una cara sobre cotó o lli procedent de l'Índia que marcaren a partir del primer terç del segle XVIII l'inici de la transició preindustrial a Espanya i que, en tant que el procés de mecanització tèxtil no es completà, s'eixugaven al sol omplint els polsosos descampats del barri, coneguts per aquesta raó amb el nom de «prats d'indianes».

En Pau va ser el primer dels germans a instal·lar-s'hi. Era l'any 1829 i ho va fer de lloguer a la referida casa-fàbrica de la Patacada. Amb les vuit mule-jennies propietat del pare i el germà gran, les sis d'en Pau sumaven 14 de les 15 màquines que la legislació autoritzava en aquells locals. Com ajudant d'en Pau, treballava un dependent de 55 anys experimentat, Bartomeu Puig. A. Garcia Balañà, Ibidem. En Pau posseïa una visió estratègica dels negocis que el distingia dels germans i el duria a ser molt actiu dins la Comissió de Fàbriques, l'organisme precursor de la primera patronal tèxtil catalana, que el va escollir comissionat pel ram de filats el 1832. La nau d'aquella casa-fàbrica —que en Pau traslladaria més tard al número 67 del veí carrer del Conde del Asalto, actual Nou de la Rambla— correspon al número 6 del carrer de les Tàpies —com es rebatejà més tard el carrer—, on l'edifici, excepcional vestigi de l'arqueologia industrial de l'època, es manté encara dempeus com a renovat equipament municipal per a la promoció cooperativa de llocs de treball.

Bernat tenia una fàbrica a la mateixa Igualada, però féu el pas a Barcelona després d'associar-se amb l'Ignasi l'any 1838 per a muntar una fàbrica de cardes i cintes per a la indústria cotonera. El pare, sexagenari ja, seguia associat al primogènit, Joan, que en morir el pare incorporaria l'Isidre al negoci. Aquest girava també entorn d'una casa-fàbrica, muntada després del corresponent trasllat al Raval, que tenia la seu social al carrer de Sant Jeroni (desaparegut, juntament amb el carrer de la Cadena, dins del projecte de remodelació urbanístic de 1995 que, al tombant del segle Vint, va donar lloc a la Rambla del Raval). El més jove dels germans, Josep Antoni, havia obert pel seu cantó una botiga de robes a Reus, on venia sobretot peces de la fàbrica d'en Pau, però optà finalment per seguir el camí de la resta.

Tots els germans acabarien, doncs, a Barcelona; pel que sembla sota el mestratge d'en Pau, que hauria estat l'inspirador de l'ambiciós projecte de La España Industrial i va animar-los a juntar esforços per a construir una empresa en comú.

A més dels locals esmentats, els Muntadas montarien centres fabrils i filatures de cotó a d'altres indrets: al camí de Sarrià, per exemple, un establiment de blanqueig, i a Sabadell una fàbrica de teixits, en règim de lloguer, al carrer de la Fortuna, i una altra de tissatge manual, en règim de propietat, al número 28 del carrer de Sant Josep, les quals entre 1839 i 1849 encara seguien obertes.

foto Retrat de Maties Muntadas Font (1856), oli de Joaquim Espalter. Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona.
foto Casa-fàbrica d'indianes de Pau Muntadas, vestigi de l'arqueologia industrial barcelonina. Instal·lada el 1829 al carrer de la Patacada, 9, del barri del Raval, actual Tàpies, 6, ha estat recuperada com a equipament per l'acció del govern municipal.
Pau Muntadas Campeny, l'ideòleg de La España Industrial Pau Muntadas Campeny, l'ideòleg de La España Industrial

(III) Gènesi de La España Industrial:Estratègies matrimonials

Tres núvies per a tres dels set germans. El desenvolupament d'aquell encara embrionari i vagarós projecte empresarial es va anar envoltant, amb el pas del temps, de tots els recursos humans a l'abast, que foren sotmesos als objectius implacables d'aquella prioritat. Començant per la família: per als Muntadas el punt primigeni d'aquell entorn favorable va ser el suport infrangible de la família, que entengueren sempre com una unitat a tots els efectes i era la conseqüència d'una política matrimonial conservadora que es mantenia fidel a la tradició patriarcal més estricte. Per a tots ells, que foren personatges representatius de la burgesia catalana sorgida en aquella conjuntura industrial, el matrimoni es fonamentava simplement en la creació de complicitats de sang entorn d'interesos econòmics tangibles que, en darrer terme, els servien per augmentar la riquesa pròpia, entesa socialment en tots els casos com un patrimoni de la família. I aquesta, la família, era una institució contractual formalitzada mitjançant els rituals d'una Església catòlica que, funcionalment, resultava útil a tots els seus membres: a uns homes que privilegiaven els negocis sobre qualsevol altra raó, però necessitaven sentir-se tàcitament legitimats a través d'un reconeixement de trascendència pietosa que només podia donar-los-hi l'Església; i a les seves dones, que complert el deure reproductor d'omplir la casa de fills, s'aferraven pal·liativament als ensenyaments de l'Església amb beatífica desesperació un cop perduda l'atenció dels marits.

Es tractava d'un model social renyit amb les noves sensibilitats expressades en l'art emergent de la revolució romàntica que aquells dies s'estava coent a Europa. A l'Anglaterra victoriana, capdavantera de la revolució industrial, aquestes sensibilitats tingueren expressió literària, entre altres, a través de les novel·les de les germanes Brontë, tres referents del feminisme naixent a l'època. I, curiosament, les obres d'aquestes escriptores que més celebra la crítica actual (la Jane Eyre, de Charlotte, els Cims borrascosos d'Emily, i La llogatera de Widfell Hall d'Anne) coïncidiren en la data de lliurament a la imprenta: 1847, l'any fundacional de La España Industrial.

Tot fa pensar que no devien tenir el talent de les Brontë les germanes Teresa (?-1900), Ramona (1808-?) i Francesca (1829-1894) Rovira i Torelló, que a la dècada dels anys quaranta havien estat lliurades en matrimoni a tres dels set germans que serien fundadors de l'empresa: Pau, Ignasi i Josep Antoni Muntadas Campeny. Les noies, filles de Ramon Rovira i Maria Torelló, pertanyien a una distingida família igualadina lligada, com la família dels seus pretendents, a la tradició industrial dels paraires de la vila i havien estat educades en els valors de l'Església, la persistència institucional dels matrimonis concertats i les formalitats de petició de mà i consentiment patern, a l'època autèntics negocis transaccionals pactats entre les famílies.

És més que probable que les germanes Rovira i Torelló no haguessin estat tocades per les guspires del feminisme latent que agitava els aires europeus. La dècada següent als seus casaments, aquell feminisme tot just donava les seves vacil·lants primeres passes en una Espanya cridada a moure's entre les pràctiques piatoses de la galega Concepción Arenal i l'absència d'aquella literatura forània que era titllada d'escandalosa i trobava barrats els mitjans de comunicació del país (així, per exemple, la novel·la de Charlotte Brontë aparegué a Cuba en una versió espurgada que, sota el títol de Juana Eyre, memorias de una aya, va publicar-se per entregues entre 1850 i 1851 al Diario de la Marina de L'Havana). Tot massa incipient, a deshora i fora de lloc.

Malgrat tot, en un nivell més profund de la psicologia femenina es detecta l'existència d'un pòsit relacionat amb la problemàtica específica de gènere. No en podem saber ben bé la data de la seva aparició. Un molt bon amic meu de cuites editorials i jornades històriques, Antonio Gil, constata, en el seu estudi sobre la violencia contra les dones, Antonio Gil Ambrona, Historia de la violencia contra las mujeres, Cátedra, Madrid, 2008. que, «más allá del cierre de filas de la mayoría de los intelectuales en la defensa teórica de la moral tradicional», cap a mitjans del segle XIX alguna cosa semblava canviar a Espanya pel que feia a la «conciencia sentimental» de les dones. Gil il·lustra el despertar d'aquesta consciència amb un text una mica més tardà de la vídua de Gustavo Adolfo Bécquer, Casta Esteban. Casta Esteban Navarro, Mi primer ensayo, colección de cuentos con pretensiones de artículos, Manuel Ginés, Madrid, 1884. La dona s'havia separat del marit a finals dels anys seixanta, després de donar-li tres fills i vuit anys de convivència. En un passatge d'aquest «primer assaig» —que seria l'únic, perquè Casta Esteban va morir l'any següent— diu, dura i tallant: «El hombre nos brinda su veneno en copa de oro, y una vez bebido, sus resultados son inevitables, y después de satisfecho su apetito, nos arroja de su lado, llamándonos ¡sexo débil y cabeza sin sentido!». En un altre punt conclou: «No sé quién ha dicho que el matrimonio es la tumba del amor, ¡quién sabe! Tal vez no se engañe quien así dijo». Pel cas que a algú li hagi passat per alt en llegir el nom del marit, recordarem que Bécquer figura en els manuals de literatura com el més significat dels poetes romàntics espanyols. Sembla que la presa de consciència sentimental de les dones pogué ser molt més accelerada i colpidora dins dels reduïts cercles de la que aleshores era incipient Espanya romàntica.

No sembla —no hi ha cap indici— que les tres germanes igualadines formessin part de cap d'aquells cenacles avançats que maldaven per endolcir la realitat qüotidiana de les seves vides. Si algun talent manifestaren, el cert és que la historiografia fa taula rasa de qualsevulga condició específica a propòsit d'elles i dels seus desponsoris, i fins i tot passa per alt el detall cridaner de l'excepcionalitat que significava que anessin a coincidir en el seu inusual nombre tres germanes fadrines de la burgesia emergent i tres dels germans protagonistes de la que acabaria esdevenint l'empresa tèxtil més important del país. En realitat, la historiografia ha ignorat sempre el paper i el nom d'aquestes dones més enllà de la seva funció reproductora. Amb el resultat que durant anys ha fet dubtar inclús als mateixos historiadors respecte a quàntes varen ser realment: una?, dues?, tres?

Trobem el dubte en les aportacions de dos més que notables historiadors del procés industrialitzador català: Francesc Cabana i Pere Pascual, que tot i la seva disposició i el seu bon fer d'investigadors, han estat víctimes, ostatges potser, de la missogínia historiogràfica imperant. Cabana havia identificat l'existència de Francesca Rovira i Torelló com a dona de Josep Antoni Muntadas Campeny; En dóna el nom a Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya , vol. 2, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1993. d'altra banda, Pere Pascual, autor que en la seva condició d'igualadí havia dedicat un treball monogràfic als Torelló, Els Torelló, una família igualadina d'advocats i propietaris, Rafael Dalmau, Barcelona, 2000. semblava dubtar quan, en un treball posterior, «Els Torelló. Apunt per a una història de la burgesia igualadina», Revista d'Igualada, 8 de setembre de 2001. donava en una nota a peu de pàgina el nom de les dues altres germanes Ramona i Teresa, mostrant una prudent circumspecció respecte a la Francesca referenciada per Cabana vuit anys abans: «Pel que sembla, tres filles d'aquest matrimoni [...] es casaren amb germans de la família Muntadas...», conclou Pascual, aparentment no massa convençut. S'enten, perquè aquest autor —referent indiscutible dels estudis sobre els inicis del ferrocarril— es trobava en aquest cas en un terreny per a ell inèdit i més o menys ocasional, el de la genealogia igualadina. I és obvi, perquè en una investigació sovint no es disposa de les dades necessàries per a trenar amb total seguretat tots els fils solts que apareixen. Finalment, Pascual es decantà per l'evidència bibliogràfica. I ho feia amb encert, com d'altra banda confirmen els arbres genealògics de les diferents membresies de My Heredity que, començant per la dels propis Torelló, he pogut comprovar.

En aquest capítol matrimonial, Pau Muntadas degué jugar, a través del seu matrimoni amb Teresa Rovira i Torelló, un paper decisiu en la formalització d'aquests dos nous matrimonis i en l'estretament dels llaços entre les dues famílies. Però és només una suposició.

Els suports patrimonials que en principi derivarien de l'enllaç matrimonial de Pau haurien afavorit sens dubte el projecte industrial dels Muntadas Campeny, que en bona mesura pilotava ell mateix. Aviat s'enfortiria més, multiplicant-se, quan dos dels seus germans menors, l'Ignasi i en Josep Antoni, es casaren amb dues de les germanes de Teresa, les seves cunyades Ramona i Francesca. No cal dir que aquests dos nous matrimonis devien poc menys que segellar els vincles entre les dues famílies, i convé recordar que l'edat d'en Pau —onze anys més gran que l'Ignasi i dinou més que en Josep Antoni— devia donar-li una indiscutible ascendència sobre aquests dos germans i que l'ampliació de la família li brindaria la possibilitat de vetllar de ben a la vora pels interessos que la nova situació anava creant. En qualsevol cas, els estudis aquí ressenyats no ens proporcionen cap dada econòmica addicional al respecte. De moment, són només una via oberta a la investigació. Perquè, com deia unes línies més amunt, no sempre es poden trenar tots els fils solts.

(IV) Gènesi de La España Industrial:Vinculació al món financer

En una primera fase, el 1839 els Muntadas Campeny havien constituït la societat Pablo Muntadas y Hnos., que integrava totes les activitats industrials de la família en una única empresa fabril, amb un capital de 146.000 lliures catalanes i seu social al mateix emplaçament de l'ara extingida Matías Muntadas e Hijo, al citat carrer de Sant Jeroni. L'any següent, la dimissió de Pau Muntadas, que n'era el director, s'acompanyà del corresponent canvi de nom de la companyia, que passà a dir-se Muntadas Hnos. Tres d'aquests germans, en Joan, l'Isidre i en Josep Antoni, prengueren el relleu col·legiat de la nova direcció, que va fer un gran esforç de modernització tècnica, amb la compra de maquinària francesa, i adoptà un nou organigrama empresarial. En Pau se'n separà, però seguí lligat en qualitat de soci, mentre s'emplaçava al bell mig de l'emergent món financer català i brindava als germans el coneixement indispensable per a l'adopció de l'estratègia industrial convenient en l'etapa que començaven: Pau Muntadas va ser un dels promotors de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona —la primera caixa d'estalvi catalana, nascuda el 1844—, on fins 1850 ocupà un lloc a la junta de govern de l'entitat. Per la seva banda, aquell mateix 1844 els germans subscriviren 15 de les accions del Banc de Barcelona, que neixia com el primer banc de capital privat existent a l'estat i tenia com a promotors tres entitats barcelonines: la casa de banca Girona Germans, Clavé i Cia., la casa del navilier i comerciant Josep Maria Serra i la dels germans Plandolit, uns altres naviliers també dedicats al comerç. L'1 de maig de 1844 el govern de Juan José García Carrasco els autoritzà a l'establiment d'un “banco de descuentos, préstamos, depósitos, cobranzas y cuentas corrientes... bajo la denominación de Banco de Barcelona”. N'assumiren la direcció col·legiada Josep Maria Serra, Josep Rafael Plandolit i Manuel Girona. La funció més emblemàtica atorgada a l'entitat que en resultava fou el dret a l'emissió de bitllets pel total del seu capital nominal: un milió de duros. Aquest capital es va reunir mitjançant la subscripció de 5.000 accions emeses per un valor de 200 duros cadascuna, que totalitzaren el milió de duros de capital social declarat. Les sol·licituds de participació en el negoci es varen cursar a les cases de comerç dels respectius directors els dies 29-31 d'agost, i es completaren amb tal rapidesa, en una sola jornada, que no tots els interessats pogueren subscriure el nombre d'accions que volien.

D'acord amb els estatuts de la nova entitat, per exercir el dret a vot a la junta d'accionistes calia ser titular de més de cinc accions. Les 15 accions subscrites pels Muntadas els donaven una sobre-representació respecte a la gairebé meitat dels accionistes del banc que no arribaren a assolir aquell llindar i que, en conseqüència, no tenien dret a vot en el que era l'òrgan societari encarregat de consensuar la marxa general del negoci i de fiscalitzar les decisions preses per la gestió financera de la direcció.

Uns anys més tard, el 1861, Josep Antoni Muntadas entraria a formar part de la junta de govern del banc, el que evidencia que Muntadas havia incrementat la seva participació accionarial, ja que, segons els estatuts de referència, per a ser vocal d'aquest òrgan societari s'exigia la tinença d'un mínim de quaranta accions. Josep Antoni, que era el més jove dels germans Muntadas, va romandre a la junta de govern del banc fins el 1880: un total de dinou anys que gairebé dupliquen la mitja de deu anys de permanència dels 43 membres que desfilaren per aquest organisme entre 1845 i 1874, la majoria dels quals varen ser baixa per mort. Tot aquest procés ha estat objecte d'estudi pels historiadors Yolanda Blasco i Martel i Carles Sudrià i Triay, que han centrat bona part dels seus treballs en la investigació de les institucions econòmiques del país. Yolanda Blasco i Carles Sudrià, El Banc de Barcelona, 1844-1874. Història d'un banc d'emissió, Departament d'Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, juliol 2009. L'activitat del desaparegut Banc de Barcelona fins a la seva fallida de 1920 la recull un altre volum dels mateixos autors (El Banc de Barcelona, 1874-1920: decadència i fallida, 2016) que, fora dels objectius del meu treball, no he trobatt encara el moment de consultar.

La junta de govern del Banc de Barcelona va ser un punt de trobada de grups econòmics molt diversos, interessats en l'existència d'una entitat solvent que els proporcionés facilitats financeres. Un nombre significatiu dels participants en la creació del banc i en el desenvolupament dels seus primers anys va significar-se políticament, tant a escala local com estatal. El més destacat d'ells, Jaume Badia i Padrines, va ser diputat al Congrés per la circumscripció de Barcelona els anys 1837 i 1841, i després que es fundés el Banc de Barcelona, sent membre de la junta de govern i administrador del Banc de Barcelona (càrrec executiu immediat al de director, en l'organigrama del banc), encara va ser elegit diputat en una tercera i una quarta legislatura: per Tarragona, el 10 de maig de 1851, i de nou per Barcelona, el 31 d'octubre de 1858; Joan Baptista Clavé, fou elegit el 1850, per Barcelona, i els anys 1853 i 1857 per Lleida; Tomàs Coma, els 1840 i 1864 per Barcelona; Manuel Girona, els 1863 i 1865 per Lleida; Carles Martí, el 1837 per Barcelona, i Joan Güell, els anys 1857 i 1858 fou elegit diputat per Barcelona i nomenat senador vitalici des de 1863-1864, ocupant l'alcaldia de la ciutat de Barcelona entre gener de 1876 i febrer de 1877. Blasco i Sudrià, Ibidem.

En les primeres juntes de govern de La España Industrial trobem també la presència de diversos membres de la junta de govern del Banc de Barcelona: els referits Jaume Badia, Josep Maria Serra i Carles Martí, i entre altres Josep Parladé, Josep Amell Carbonell,...

Saber navegar en el nou mar financer s'estava convertint en una peça indispensable del negoci industrial, si és que es volia reeixir, i els Muntadas, que no ho menysteniren, s'hi posaren de ple i saberen envoltar-se de la gent convenient que els podia aportar aventatges en el seu projecte industrial, aspecte encara més clar a la vista del seu posicionament a Madrid.

Mentrestant, la nova direcció de Muntadas Hnos. havia arrodonit la fusió dels actius familiars amb la compra d'un solar al número 23 del carrer de la Riereta, on el 1841 s'alçà una nova casa-fàbrica que havia de centrar l'activitat fabril de la companyia en els seus començaments (aquest centre seguiria obert fins a 1888, en què traslladà l'activitat a Sants); el 1913, els Muntadas compraren una casa al xamfrà de Riereta amb Sant Pau, que el 1924 fou traspassada a l'estat com a comandància del cos de Carrabiners i encara avui és una caserna de la Guàrdia Civil.

(V) Gènesi de La España Industrial:Posicionament a Madrid

Naixement del grup de pressió dels Muntadas. Estirant la cadena expansiva dels negocis, en aquesta nova fase de concertació productiva Muntadas Hnos. obrí el 1841 un magatzem a Madrid, al número 16 de la Plazuela del Ángel, per tal de distribuir sense intermediaris les seves peces tèxtils a la resta de l'estat. Dos dels germans, en Jaume i en Josep Antoni, s'encarregaven, de feia un any, de la direcció dels negocis madrilenys. Mentrestant, el 1842, a Barcelona l'empresa adquiria a Santa Maria de Sants una parcel·la de 34.000 m2 (ampliats després amb sis parcel·les veïnes que hi afegiren 4.000m2, sumant un total de 38.000 m2) que fins aleshores havien fet servir, en règim d'arrendament, com a prat d'indianes per a l'assecatge dels estampats: era l'indret, aleshores conegut com l'Olivera Rodona, que els Muntadas escolliren per emplaçar-hi la fàbrica dels seus anhels —el seu projecte estrella— fora del recinte encara emmurallat de la ciutat. Prengueren la decisió un cop descartat un projecte previ basat en l'aprofitament dels salts d'aigua del riu Piedra, a Nuévalos, Saragossa.

Tot esperant que la nova empresa es constituís i posés en marxa a Sants, trobem en Jaume movent-se el 1840 entre el nucli de catalans residents a Madrid que participa en la fundació de l'Instituto Industrial de España (IIE). Roser Solà, L'Institut Industrial de Catalunya i l'associacionisme industrial des de 1820 a 1854, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997. Es tractava d'una entitat creada per «aumentar la riqueza pública promoviendo la industria nacional en todos sus ramos», i comptava també, com a objectius secundaris, «difundir los conocimientos industriales y facilitar su difusión», segons recollien, respectivament, els dos primers articles dels seus estatuts societaris. Però el cert és que en els primers sis escassos anys d'activitat (1840-1846) la nova entitat se significà gairebé només per la defensa del proteccionisme. Sobretot quan a partir de 1841 se n'anà en orris l'agoserat projecte de l'IIE de crear una «sociedad para la propagación de la industria española», que consistia en la instal·lació de fàbriques tèxtils, foneries i tallers de construcció de maquinària a localitzacions d'arreu d'Espanya que fossin addients: el fons social del projecte —que s'havia d'anomenar La Industrial Española— s'havia previst en 25 milions de rals que s'obtindrien mitjançant una emissió de 2.500 accions de 10.000 rals cadascuna; però després d'alguns mesos de campanya només s'aconseguí col·locar 141 de les accions previstes. Solà, Op. cit. Entre els accionistes de primera hora s'hi compten els germans Muntadas, que en subscrigueren quatre (la mateixa quantitat que els industrials Salvador Bonaplata, Dotres Clavé, Valentí Esparó, Pere Muret, Jaume Ricart, Domingo Serra, Nicolàs Tous i Joan Vilaregut); mesos més tard només se'ls havien sumat 36 altres accionistes. Entre ells, amb deu accions, el financer català Gaspar Remisa, que residia a Madrid i era un dels homes més rics d'Espanya: Remisa disposava d'una fortuna feta mitjançant el comerç de queviures i, en tant que «afrancesat», havia aconseguit una contracta per l'aprovisionament de l'exèrcit d'ocupació napoleònic durant la guerra del Francès.

El nul ressò obtingut a Madrid i a províncies d'aquella iniciativa societària era conseqüència de la proverbial ignorància que l'estat espanyol i els seus prohoms il·lustrats —per exemple Campomanes, Cabarrús, Jovellanos...— tenien respecte al procés industrialitzador que començava a desenvolupar-se a Catalunya: Ernest Lluch recorda el testimoni d'una de les nostres grans autoritats historiogràfiques, Josep Fontana, que «després de treballar sobre les Actas del Consejo de Estado entre 1814 y 1820 ens digué que no hi havia vist cap referència a la indústria». Ernest Lluch, El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840). Els orígens ideològics del proteccionisme i la presa de consciència de la burgesia catalana, Ed. 62, Barcelona, 1973. En el mateix sentit, rememora Lluch la coneguda anècdota de Ferran VII, que durant una visita a una fira de Madrid no va voler entrar a la sala on s'exposaven els productes tèxtils, tot dient amb menyspreu: «¡Bah!, cosas de mujeres».

Durant el primer any d'existència de l'IIE, coincident amb el debat sobre l'aranzel de 1841, els industrials catalans no s'aturaven en les seves reivindicacions. Els últims anys del regnat de Ferran VII, per exemple, s'havien beneficiat de la supressió del port franc de Cadis (1820) i d'un decret que prohibia importar teixits de cotó (1832), però ells seguien mantenint postures radicalment prohibicionistes, i fins i tot amb el triomf dels liberals foren molt crítics respecte als aranzels proposats pel govern d'Espartero —suspecte de «lliurecanvisme» per la inclinació anglòfila de la seva política exterior—. El moment s'insereix en un temps que Fontana ha definit taxativament per la forta radicalitat viscuda al país: «Seria difícil de trobar en la història de Catalunya un període tan agitat com la dècada de 1833 a 1844. De la mort de Ferran VII al triomf dels moderats, Catalunya ha viscut deu bullangues, alguna de les quals de prou transcendència per anomenar-la una “revolució”, i una guerra civil, la primera carlinada». Josep Fontana, «Pròleg» al llibre d'Anna Maria Garcia Rovira La revolució liberal a Espanya i les classes populars, Eumo, Vic, 1989. A propòsit d'aquesta referència de Fontana als «moderats», no és sobrer recollir aquí —a tall de recordatori per a desmemoriats— que l'anomenada «dècada moderada» (1844-1854) arrenca amb el derrocament del regent Espartero, l'accés del general Ramón Maria Narváez al poder, la declaració de la majoria d'edat d'Isabel II amb només tretze anys i unes eleccions amb sufragi censatari que donen la majoria parlamentària al Partit Moderat, el qual tingué en Leopoldo O'Donnell al seu cap de files, fins a la seva dissolució en l'espai polític centrista que, en aliança amb els progressistes, el 1856 donaria naixement a la Unión Liberal.

La radicalitat de la política econòmica defensada pels industrials catalans vindria a ser, des de la perspectiva que suggereix Fontana en el citat pròleg, un aspecte més de la radicalitat general que en aquella conjuntura semblava viure's. Però, certament, no fóra aquest l'únic fet explicatiu del fenomen. Ben al contrari: les reivindicacions d'aquells fabricants, lluny de ser un acudit sortit del no res i del desori, es fonamentaven en una base teòrica que prenia cos en els cursos d'economia impartits per Eudald Jaumeandreu des de la càtedra barcelonina que la Junta de Comerç havia creat el 1814. Els Rudimentos de economía política de Jaumeandreu eren una versió lliure del Traité d'économie politique, ou simple exposition de la manière dont se forment, se distribuent et se composent les richesses, que Jean-Baptiste Say havia publicat l'any 1803 a París. Say, que sovint fou considerat un mer divulgador de l'obra d'Adam Smith, era un empresari tèxtil francès que seria reconegut més tard com una de les figures de referència de l'escola d'economia clàssica fundada per l'escocès. En el dubte, per si de cas, Jaumeandreu —que fou un monjo agustí d'esbiaixat pensament moralista, patent en els que anomenava «sermons inaugurals» de curs, però que en l'arrencada dels anys vint se secularitzà i exclaustrà— es distanciava de les opinions de l'autor francès tot permetent-se un Say «compendiado, metodizado y contraído a nuestra España, pues habiendo aquel autor escrito para la Francia, poco o nada dice de lo que nos pertenece». Justifica així la seva posició en una carta de 1815 a la Junta de Comerç Lluch, Op. cit. en la que es postula com a professor d'«economia civil», el nom que a l'època rebia aquella disciplina acadèmica.

Els industrials catalans defensaven, per exemple, que només la prohibició dels teixits de cotó forans i la repressió del contraban podien salvar la seva indústria, que, d'una banda, des de 1814 patia la pèrdua de mercat causada per la independència de les colònies americanes, i per l'altra topava amb el restabliment dels furs del País Basc i de Navarra concedits als carlins, seguint una política pacificadora i de reconciliació nacional que permetia el lliure comerç en aquests territoris i que, consegüentment, afavoria la introducció de mercaderies de contraban a la resta de l'estat. I en aquest sentit, els industrials catalans, a banda d'aconseguir la complicitat de diverses intervencions parlamentàries que els eren favorables Maria Luisa San Martín, «El proteccionismo catalán en las Cortes esparteristas (1841-1842)», Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, núm. 11, Barcelona, 1967. i de pagar campanyes de premsa en pro del proteccionisme, pressionaren fins a obtenir el nomenament de Prim com a inspector del cos de Carrabiners a Andalusia (11 de novembre de 1840): els carrabiners eren, òbviament, els encarregats de combatre el contraban, però Prim dimití del càrrec al cap de poc més d'un any i mig (2 de juliol de 1842) sense poder tancar un balanç de gestió positiu, tot acusant al govern del fracàs de la missió que li havia estat encomanada.

Reflexa també el clima convuls de l'època el fet que entre els promotors de l'IIE hi hagués significats personatges progressistes, com seguiria havent-n'hi després entre els membres de la junta de la Comissió de Fàbriques (principalment Joan Achon, Pau Tintoré i Domènec Ramis) i de la Societat Econòmica Barcelonesa de Amigos del País (fundada molt tardanament, l'any 1822, i reinstaurada el 1834, entre altres per Bonaplata i per Esparó, ja citats, i pel fill de Joan Vilaregut, en Pau), que el 1846 s'embrancaran en la creació de l'Institut Industrial de Catalunya (IIC), nascut oficialment l'any 1848. L'any abans, la Comissió de Fàbriques s'havia reorganitzat i adoptà el nom de Junta de Fàbriques, compartint el local de la seva seu social (Conde del Asalto, 99) amb el nounat IIC. De fet, entre els membres d'aquestes associacions apareixen sovint repetits els noms dels socis representats, mentre que les xifres d'afiliació no corresponen ni al creixement econòmic del moment ni són proporcionals als esforços organitzatius desplegats per les respectives institucions. Dues dades de difícil ponderació: el manifest proteccionista de la Comissió de Fàbriques de 1842 va comptar amb 35 signants; sis anys després, l'IIC emprendria la seva activitat amb 155 socis. Els Muntadas, presents en la Comissió de Fàbriques barcelonina des del començament d'aquest òrgan a la dècada de 1830, participen activament en el procés organitzatiu del seu ram, primer a través del patriarca de la dinastia, Macià Muntadas i Font, i del seu fill Pau; paral·lelament en Jaume, a Madrid, pren un protagonisme relatiu durant la gènesi de l'IIE i en les consultes dels comissionats de Barcelona que sis anys més tard tracten de rellançar l'activitat de la institució madrilenya quan aquesta, en la lassitud de la inactivitat, sembla cridada a desaparèixer.

Jaume Vicens Vives, que en la historiografia catalana apareix arreu com a «mestre de tots els mestres», qualificava de «romàntics» els membres d'aquella primera generació de fabricants del cotó, la llana, el vapor, els ferrocarrils, la banca..., representada pels Muntadas, els Bonaplata, els Güell, els Batlló, els Serra, els Girona...: «Aquesta gent era a la base de totes les possibles combinacions polítiques i econòmiques, sostenia governs, obria bancs, imposava la seva voluntat a la borsa i gairebé feia i desfeia en una època en què l'escepticisme ideològic de la massa deixava lleure a totes les activitats d'un caciquisme d'alta levita. Eren l'ossada de les “forces vives”, els homes que deien el sí i el no». Jaume Vicens Vives, Industrials i polítics del segle XIX, Vicens Vives, Barcelona, 1958. En sentit estricte, eren industrials i capitalistes. I caldria esperar l'embranzida econòmica de les darreries del segle XIX, que arribà amb l'anomenada «febre d'or», per a ser reconeguts popularment com a burgesos. El nom de la “febre d'or” prové d'un clàssic de la literatura catalana que va tenir gran difusió a l'època, la novel·la La febre d'or (1890-1892) de Narcís Oller, que centre l'acció en l'especulació borsària que visqué la Barcelona dels anys 1880-1881. Les referències historiogràfiques als Muntadas semblen indicar que els germans són presents en totes les iniciatives de la patronal de l'època, però no apareixen en els llocs claus propis dels qui exerceixen el lideratge. Tebis per naturalesa, durant la dècada moderada probablement marquen distàncies amb el radicalisme progressista. I ben segur que prou feina tenen en bastir el llançament de la nova fàbrica que tracten de posar en marxa. Un comportament que donaria la raó a Albert Balcells quan afirma que a vegades els alts representants de la burguesia catalana demostraven una gran independència respecte als partits i que aleshores ho feien com un grup marginal de pressió respecte a la oligarquía central de l'estat en el que acabaven d'integrar-se plenament. Albert Balcells, Cataluña contemporánea, vol. I, Siglo XXI, Madrid, 1977. En qualsevol cas, aplegats sempre en les diferents iniciatives escomeses sota les senyeres «de la causa industrial i del prohibicionisme», tal com Solà ho expressa pel que fa als fabricants en general, en la seva primera obra sobre el tema, Roser Solà, Op. cit. i tal com queda palès en la seva extraordinària biografia sobre l'industrial barceloní Joan Vilaregut, Roser Solà, Joan Vilaregut i Albafull, industrial i progressista (Barcelona, 1800-1854), amb pròleg de Josep Fontana, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2001. dos llibres que tant de bo servissin per esperonar la recerca dels joves historiadors entorn a les vides dels qui acomboiaren Vilaregut en aquella aventura de mitjan segle XIX.

En aquell temps, el terme «progrés», i els seus derivats «progressista» i «progressisme», adquirien un significat precís que poc té a veure amb el sentit vagarós que pren ara, en el segle XXI, quan es qualifica de progressista un programa polític marcat per la necessitat d'aigualir els antics principis de l'esquerra assumint com a propis els valors tradicionals de la dreta. Aquella idea de progrés tenia a veure amb objectius industrialitzadors que prenien com a model de referència la revolució industrial a l'Anglaterra victoriana, i també amb la necessitat de vèncer la resistència dels sectors agraristes que s'hi oposaven: un fet alhora tan indestriable de la lluita dinàstica —que donava peu a les guerres carlines—, com dels objectius inherents a la naturalesa de la indústria —així per exemple el finançament, la innovació tecnològica, la incidència de la productivitat en el cost del producte obtingut, l'acumulació de capital...— i les problemàtiques que als industrials els plantejava el despertar organitzatiu del proletariat de les seves fàbriques —que acabà portant-los al pistolerisme patronal i a les files del colpisme— o la complicitat reaccionària de l'Església —que convertí a l'anticlericalisme els empresaris menys carques—.

Aquest procés, així esquemàticament sintetitzat, apareix carregat de contradiccions que el pas del temps no fa sinó posar en relleu i mostrar-nos-en la complexitat. El progressisme d'aquells fabricants, subratllo, es movia per unes coordenades que li donen aquell sentit acotat en el temps. De tot això Fontana n'és sens dubte conscient quan, en el pròleg a l'esmentada biografia de Vilaregut, ens adverteix contra l'«error de retrospecció que ens fa pensar, derivant-ho de l'experiència del segle XX, que un fabricant s'ha de trobar sempre associat a la política més conservadora». Crec que aquí, respecte d'aquesta qüestió, Fontana em pica l'ullet: vistiplau del mestre davant del que a algú podria semblar-li una gosadia inacceptable.

Entre aquells progressistes decimonònics sobresurten noms com els d'Antoni Barata, omnipresent en qualsevol iniciativa progressista, que havia estat ministre d'Hisenda en el Trienni Liberal (1820-1823), subdelegat de Foment de Barcelona (1834) i president de l'entitat prohibicionista madrilenya Asociación Catalana (1839); el ja citat Valentí Esparó, que era l'administrador de la fàbrica Bonaplata menjada per les flames a la bullanga de 1835, i Joan Vilaregut, fabricant doblement damnificat, per aquell incendi i pel que la mateixa nit patí la seva fàbrica de Gràcia... En l'adversitat, que suposadament els podia predisposar en contra, es mantingueren tots ells fidels als compromisos del seu ideari: Vilaregut, voluntari de la Milicia Nacional, era capità d'un esquadró de llancers del cos, i fou escollit pels seus subordinats com a comandant del batalló de Gràcia el 1837, any en que fou empresonat per la seva participació en la bullanga d'aquell octubre; el fabricant llaner Tomàs Coma, aleshores també capità de la Milicia Nacional, va pagar l'any següent la fiança necessària per tal que fos excarcerat el seu amic i pogués aplicar-se-li la pena substitutòria de confinament a la vila de Sallent que havia dictat el jutge.

La Milicia Nacional era la força armada popular, civil i desmilitaritzada que les Corts de Cadis (1812) havien legalitzat per que fos garant de la Constitució. Al llarg de la seva vida, la Milicia Nacional fou sotmesa a diverses reestructuracions i reglaments per tal de sotmetre-la al control de l'estat, fins que va ser dissolta pel govern conservador de Cánovas del Castillo (1876): mentre va existir, proporcionà la saba revolucionària d'una ciutadania que veia amb malfiança el paper d'uns militars liberals massa sovint proclius al compromís amb l'enemic... Naturalment, consta que un bon grapat d'aquests homes varen saber treure profit personal de la situació, perquè, sacrificis «heroics» a banda, varen viure el moment idoni per a establir i fonamentar relacions i vincles sòlids entre la política i els projectes econòmics que a poc a poc s'anaven confegint. Absolutament coherent tot amb l'ideari que professaven.

Entre els progressistes de l'IIE trobem així també alguns dels qui, quan els Muntadas obrin les portes de La España Industrial —un nom que recorda el de La Industrial Española, el frustrat projecte de l'IIE—, coincidiran en la defensa dels interessos de la nova indústria. Al cap i a la fi, l'empresa dels germans Muntadas va ser l'únic projecte fabril reeixit que responia a l'ideari fundacional recollit en els estatuts de l'IIE. Sobresurten altra vegada aquí els noms del financer Gaspar Remisa, mort aquell mateix any, que havia participat en la gènesi de l'empresa a través del seu home de confiança, Bonaventura Carles Aribau, un rebotat del seminari que va fer el cim de la seva carrera funcionarial amb el càrrec de director general del Tresor Reial i que havia estat deixeble del referit Jaumeandreu, a qui coneixia ja del curs que l'economista havia impartit el 1819-1820 a membres de la Sociedad Filosófica; el navarrès Pascual Madoz, català d'adopció que fou omnipresent en totes les batusses polítiques del període i, durant cinc mesos de 1855 (dins del Bienni Progressista, 1854-1856), assumí el càrrec de ministre d'Hisenda i jugaria un paper decisiu amb la llei que ultimà el procés de desamortització agrària; menys vistós, però, el cas de Jaume Ceriola, que havia de presidir la primera junta de govern de la nova empresa... Tots ells, juntament amb Joan Prim, anaven a assumir els anys següents la funció del grup de pressió que la nova cotonera necessitava per a la defensa dels seus interessos davant dels poders públics. I més endavant, al marge de les vinculacions econòmiques, acabaren teixint, de forma directa o a través dels seus descendents, vincles de parentiu amb els mateixos Muntadas.

(VI)En el paisatge de Sants:Primeres gerències

La España Industrial gaudia a Sants de tots els avantatges de la immillorable localització que els fundadors havien escollit: es trobava vora el camí ral que marcava el traçat de l'antiga carretera de Madrid, i alhora era propera al port marítim de Barcelona i a l'estació de tren encara en fase de projecte; a més el lloc proporcionava l'accés als dolls d'aigües subàlvies necessaris per alimentar les set màquines de vapor de 600 cavalls que impulsarien els telers, i estava situat al costat de la riera de Magòria, que permetia abocar-ne les aigües residuals sobreres (en aquell temps, Ernst Häckel era a punt d'infantar el terme «ecologia», però s'estava encara a un segle de legislar-se pel medi ambient). Tot plegat, una autèntica bicoca que es va pagar a un preu mòdic, dins la banda baixa dels preus que regien el mercat del sòl del moment, com remarca algun dels treballs que m'han servit per a documentar aquest escrit. Confegeixo les dades cronològiques d'aquest llarg procés associatiu a partir dels diversos estudis sobre La España Industrial existents, i en especial gràcies al ja citat de Francesc Cabana, de 1993, i a les tesis doctorals de María Luisa Gutiérrez Medina (La España Industrial 1847-1853. Un modelo de innovación industrial, Universidad de Barcelona, 1994) i Maria Assumpta Dangla (Impressions sobre teixit. Els estampats de la fàbrica La España Industrial de Barcelona, 1847-1903, Universitat de Barcelona, 2016) que ens donen les claus per a resoldre algunes de les contradiccions arrossegades per la majoria del què fins ara s'ha publicat sobre el tema.

foto La España Industrial a finals del segle XIX.

Bernat, control de qualitat. El projecte del complex fabril de Sants el va signar l'arquitecte Joan Vila Geliu seguint els cànons acadèmics del neoclassicisme oficial a l'ús entre les classes adinerades. Conforme a les pautes estatutàries de la direcció més o menys col·legiada de la companyia, els germans escolliren el rebesavi Bernat per tal que vetllés la bona qualitat dels materials emprats en la construcció i que es fes càrrec d'agilitzar i fer complir els terminis previstos en l'execució de les obres, en les que participaren tècnics anglesos i alguns enginyers catalans. En ocasió de la data històrica ja indicada del 1847, transferiren a la nova empresa tots els actius productius que fins aleshores havien anat acumulant per separat. Era previst que La España Industrial comencés a produir al setembre o l'octubre de 1848, però aquell any l'esmentada crisi revolucionària europea interferí en els transports i el lliurament de la maquinària procedent d'Anglaterra, que en retardar-se uns mesos no permeté obrir les portes de la fàbrica fins al gener de 1849. La España Industrial, amb seu oficial a Madrid i base fabril a Catalunya, naixia així com un pas decisiu dins la lògica d'una estratègia empresarial que responia a les possibilitats econòmiques i els condicionants polítics que brindava la conjuntura i que, com hem vist, havien estat llargament acariciades pels Muntadas.

Inicialment, l'empresa va tenir tres períodes gerencials diferenciats: el de l'assenyalada direcció in solidum, de 1847 a 1857; el dels germans Isidre i Josep Antoni, entre 1857 i 1880, i el del fill d'aquest últim, Matías Muntadas i Rovira (ressenyat a voltes com a Maties o amb el nom castellà de Matías a la majoria de documents), en el llarg període 1882-1927.

Sobre la gestió de Josep Antoni Muntadas pesa l'estigma d'haver finançat (amb quatre centenars d'empresaris catalans més) els tres Batallons de Voluntaris Catalans (3.600 homes) que la Diputació de Barcelona envià a Cuba l'any 1869 per tal d'esclafar el primer esclat revolucionari a l'illa (1868-1878): els voluntaris catalans foren una força militar expedicionària promoguda pels interessos dels industrials que tractaven de conservar desesperadament el monopoli del comerç sobre l'últim mercat colonial que els quedava a l'Amèrica llatina. Poc més tard, la rebel·lió de 1895 obriria la gran crisi d'identitat espanyola quan, després de tres anys de guerra, la inevitable independència de Cuba va ser llegida com el «desastre de 1898», el transsumpte tràgic de tota una generació de pensadors i polítics espanyols.

Quant al llarg període gerencial de Matías Muntadas i Rovira, cal recordar que sobre la seva gestió recau el pes de bona part de la llegenda negra dels Muntadas, que en realitat té poc de llegenda i, com veurem més avall, es fonamenta en la política duta a terme per l'empresa en els agitats anys del pistolerisme barceloní dels anys vint, quan Matías Muntadas i Rovira n'era el director. Ja en parlarem, insisteixo, més avall.

Pel que fa al rebesavi Bernat, el seu protagonisme a l'empresa s'esmuny fonedís dins del col·lectiu fratern amb què els historiadors els solen designar sempre tots plegats: “germans Muntadas”.

foto Gravat de Matías Muntadas i Rovira, director de La España Industrial en el període 1882-1927.

(VII)La burgesia aposentada

Les heretats rurals desamortitzades. En l'interval que va dels batallons de voluntaris colonials a les bandes de sicaris de la patronal, pren cos un altre tret comú a tots els Muntadas: la voluntat, compartida pels germans i pels seus descendents, de fer-se amb heretats rurals pròpies que no haguessin de compartir entre ells. És un tret de l'afany patrimonial d'una classe burgesa que, apartada dels seus orígens rurals per l'imperatiu urbà de la nova activitat industrial, tracta de mostrar al seu entorn i al món sencer l'orgull d'una individualitat socialment triomfant que no ha renunciat a les seves arrels i que converteix aquestes en un símbol d'empoderament personal.

Brindà la possibilitat a aquest nou horitzó d'individualitat l'obertura del llarg procés desamortitzador de terres i béns eclesiàstics no productius (les anomenades «mans mortes») que, sota els dictats del nou poder liberal, varen ser expropiats i posats a la venda en pública subhasta a l'empara de la llei de 1836 aprovada dins de la que ha estat coneguda com a «Desamortització de Mendizábal», el nom del president del consell de ministres i titular d'Hisenda que la va promoure, Juan Álvarez Mendizábal. El reglament d'aplicació de la llei va determinar-ne el resultat: el tamany de les finques i la composició de les propietats subhastades foren establerts per comissions municipals que optaren per implementar la venda en grans lots, inassequibles a tot aquell que no disposés del diner suficient per a competir a les puges: el procediment establert va impedir l'oportunitat històrica de crear una classe mitjana que a Espanya acabés amb l'antic règim al camp. Ben al contrari, la desamortització reforçà el poder de l'oligarquia, i les terres i bens immobles subhastats acabaren en mans de la noblesa i la nova burgesia adinerada.

Al respecte, trobem entre els Muntadas dos exemples ben diferenciats:

Va ser Pau qui, conforme a la seva ja assenyalada aptitud estratègica, millor va aprofitar l'oportunitat. El 1843 comprà per 1,25 milions de rals el cistercenc Monestir de Pedra, al poble aragonès de Nuévalos. Anys més tard, el seu fill Joan Frederic Muntadas i Jornet (1826-1912) va saber rendibilitzar l'herència paterna mitjançant la reordenació dels terrenys, la reconstrucció i reutilització dels edificis monàstics, i el desenvolupament d'una política de relacions públiques que asseuria les bases d'allò que acabà sent el sumptuós complex turístic del Monasterio de Piedra, declarat monument nacional durant el franquisme.

Bernat Muntadas Campeny, un cop completada el 1849 la tasca supervisora de les obres de La España Industrial, encarrilà bona part dels seus esforços en l'administració i reforma dels béns desamortitzats que havia adquirit uns anys abans, entre 1842 i 1845, al poblat de Rocamora (un llogarret en el municipi de Montils de la Conca de Barberà, abandonat a mitjans del segle XX i avui en dia majoritàriament en runes). No sé quant va haver de pagar-ne per l'adquisició.

Casa de les Fonts de Rocamora a Pontils La Casa de les Fonts de Rocamora (també coneguda com casa Muntadas), a Pontils, en una postal de començaments del segle XX.

L'heretat familiar constituïda per Bernat Muntadas Campeny girava entorn de la Casa de les Fonts (l'únic edifici que actualment es conserva) i incloïa totes les terres i els masos de l'indret, i totes les dependències monàstiques del santuari dominic de Sant Magí de Brufaganya desamortitzat, on només l'església seguí com propietat eclesial. Segons la historiadora local Montse Rumbau, els Muntadas (Rumbau només dona els noms d'una besneta, Eulàlia Muntadas [Planas], i del fill d'aquesta, Jaume Pernau Muntadas), acompanyats per mossos d'esquadra, hi pujaven a passar-hi els estius, seguint un costum que s'estroncaria amb la rebel·lió militar feixista i la guerra civil (1936-1939) que enderrocà la Segona República.

Manso Calders a Montornès de Vallés El Manso Calders, a Montornès del Vallès, reformat per l'arquitecte Frederic Aymamí l'any 1871, en una fotografia del tombant del segle XIX.

Més enllà del procés desamortitzador, l'afany patrimonialitzador de terres dels Muntadas es revela en altres oportunitats ofertes pel mercat. Les més significatives en aquest apartat:

La compravenda del Manso Calders, una finca de 88 hectàrees de Montornès del Vallès, que el 1922 passà a ser propietat de Matías Muntadas i Rovira, i el 1927, a la mort d'aquest, heretarien la seva filla Francesca Muntadas i Estruch (?-?) i el seu gendre, Carlos de España de Digoine y de Dupalais (1876-1937); i més tard, a la mort d'aquests, passarien a mans de José María Matías de España y Muntadas (1929-2005), el fill de la parella.

Entre les propietats singulars adquirides per la família, també cal comptar la Torre Muntadas, al Prat de Llobregat, aixecada el 1885 per Josep Muntadas Rovira en la finca que havia comprat aquell mateix any. Josep se la va vendre l'any 1894 al seu germà Matías, encetant un periple mercantil i d'expropiacions que passà per diverses mans. Entre altres, fou la seu del PSUC local, amb la República, i de la Falange Española en acabar la guerra.

(VIII) Prossecució migratòria d'Igualada

El seguici dels clans familiars propers. Seqüela demogràfica del procés industrialitzador, l'exemple migratori dels Muntadas Campeny va trobar un significatiu ressò entre els seus parents pròxims, que com en una moda s'afegiren a l'important desplaçament de població igualadina i de l'Anoia que a mitjans del segle XIX acabà instal·lant-se a Barcelona: en una primera onada migratòria al Raval, i en una segona a Sants i d'altres punts del pla de la ciutat. Aquests moviments poblacionals responien a la pèrdua de la pujança cotonera inicial d'Igualada, ciutat que entre 1857 i 1860 registrà, segons les xifres del cens igualadí, la pèrdua de 2.014 dels seus poc més de deu mil habitants.

Afavorien aquell flux humà cap a Barcelona la inestabilitat general del camp ocasionada a la primera meitat del segle XIX per les oscil·lacions tendencialment a la baixa del preu del vi, abans que la vinicultura catalana emprengués, a partir de 1860, la seva «època d'or»; Així la qualifica Albert Balcells a El problema agrari a Catalunya, 1890-1936. La qüestió rabassaire, Nova Terra, Barcelona, 1968. propiciaren tot seguit el mateix efecte la guerra de Secessió americana (1861-1865), que col·lapsà les importacions de cotó i va provocar la fallida d'aquelles fàbriques que no saberen trobar vies alternatives per aconseguir la matèria primera a preus competitius; i tindria alhora un efecte localitzador igualment dissuasiu l'experiència positiva de les colònies tèxtils fluvials, que esdevingueren una competència enlluernadora que apuntava cap a horitzons expansius suposadament més prometedors...

S'acompanya tot plegat de la paral·lela degradació del clima social d'Igualada, que també empeny a la deslocalització d'indústries i a l'èxode empresarial. Dos exponents del trencament social viscut a la capital de l'Anoia són la crema de la fàbrica Vila, Subirà i Cia., que es produeix el 22 de març de 1848 (la nit abans de la jornada inaugural de les instal·lacions) i hauria de donar naixement al fantasma del «Vapor Cremat» i del pasquí vindicatiu anònim deixat al lloc dels fets: «Sóc un mussol i vaig tot sol / si no ho dic, ningú ho sabrà / si el torneu a fer, el tornaré a cremar»; davant l'amenaça, els propietaris abandonaren la idea de reconstruir la fàbrica que s'havia menjat el foc, però l'efecte malèfic d'aquell atemptat ludita semblava planar encara sobre la ciutat quan, set anys més tard, fou assassinat Ramon Godó —un dels quaranta empresaris cotoners que restaven a la ciutat—, apunyalat amb un dependent i la seva dona el 2 de juliol de 1855, durant la primera vaga general de la Història de Catalunya. Josep Benet i Casimir Martí, Barcelona a mitjan segle XIX, Curial, Barcelona, 1976. En aquest cas, lluny de l'anonimat, set igualadins foren sotmesos a la severa repressió d'un consell de guerra. Si més no temporalment, ambdós casos avalarien l'encert dels qui, veient-les venir i enduts per la prudència, havien abandonat la vila prèviament.

(IX) Trasllat dels cosins Muntadas Cañellas

Entre els primers membres de la família que seguiren fins a Barcelona les passes dels germans Muntadas Campeny trobem dos cosins germans dels fundadors de La España Industrial: Bernat Muntadas Cañellas (Igualada, 20/12/1805-Barcelona, 22/11/1874) i un germà vuit anys més jove, Joan Muntadas Cañellas (Igualada, 10/11/1813-Barcelona, 20/2/1884). Eren fills del matrimoni format per Isidre Muntadas Font (Igualada, 8/12/1783-c.1840, germà del patriarca de la dinastia, el ja referit Macià Muntadas Font) i Càndida Cañellas Bas (Igualada, 6/5/1787-?), que havien tingut un total de set fills: quatre barons i tres filles.

En aquest punt del relat, m'adono que he fet salat (i ho dic amb un rodolí, no per tal de ser més fi, sinó per a desdramatitzar la possibilitat d'error que se'm planteja): aquest cosí Bernat Muntadas coincideix en el nom amb el d'aquell que fins ara he qualificat de «rebesavi Bernat». Resulta que aquesta relació de parentiu no ve avalada per cap altra raó que la tradició oral de la família, induïda en aquest cas per la meva mare, que mai no em parlà que existissin dos Bernats. Dubto, i lamento l'eventualitat d'error, i recorro al mètode documental, que en aquest cas, com en cap altre, no haguera d'haver deixat mai de banda: la consulta dels documents administratius i eclesials propis dels estudis de genealogia, que jo tractava d'obviar perquè no em proposava sembrar la llavor de cap arbre familiar. Al respecte, mantinc el mateix criteri, tot sometent-me a la imposició de la preceptiva consulta.

Bernat Muntadas Cañellas i la seva dona, Maria Josefa Eulàlia Copons Cuní, apareixen ara així, a la llum dels documents consultats, com els meus autèntics rebesavis. Casats ben joves, tingueren fins a catorze fills: dotze filles i dos únics barons. Tres de les nenes moririen, encara nadons, els primers dies de la seva existència; el traspàs de l'Isidre es produí el 1826, quan ja tenia un any i mig, i el de Filomena, amb més de tres, el 1844. Tot plegat dona idea que l'elevat índex de mortalitat infantil de l'època no respectava ni les classes benestants.

Constituïen, malgrat les defuncions, un clan familiar ample, estretament vinculat als fundadors de La España Industrial. Ell va creure en el projecte dels cosins i s'hi va adherir, com accionista de primera hora, amb un paquet inicial de 100 accions de la companyia que delata l'optimisme i les esperances dipositades (i es pot llegir aquí que, en la mesura de la proximitat de sang i de l'aportació de capital primera, ma mare no exagerava i fins a cert punt tenia raó en allò de la pertinença al «tronc comú dels fundadors» de La España Industrial), però va vendre-se'l el 1849, decidit a trencar amarres i emprendre un projecte industrial propi. Aquest projecte apareix vinculat a l'empresa del seu nom, Bernardo Muntadas y Cia., de Sant Andreu del Palomar, que, amb 21 telers i 9.000 fusos de cotó, pagà l'any 1853 una contribució industrial de 1.978 pessetes. Pilar Gimeno Barona, «La industrialització a Sant Andreu del Palomar (1839-1904)», Finestrelles, núm.9, 1998. Es pot considerar una empresa relativament modesta, però el seu projecte prendria major envergadura tot seguit, aquell mateix 1853, en la societat anònima fabril La Industrial Algodonera —publicitada més tard com La Industria Algodonera—, dedicada a la filatura i el teixit de cotó, que va ser autoritzada per una reial ordre del 8 de juny i fou constituïda menys d'un mes més tard, l'1 de juliol. Pel que sembla, l'home va aportar la seva fàbrica a la societat naixent, de la que n'assumí la direcció. Com havien fet abans els cosins, la nova empresa s'instal·là també al barri del Raval, on, tal vegada poc abans de 1854, va sol·licitar permís per aixecar la que seria la seva casa-fàbrica al número 12 (actual 12-12bis) del carrer de Reina Amàlia (així consta a la fitxa de la casa-fàbrica Muntadas de la Carta arqueològica de la ciutat), a dos carrerons només de la casa-fàbrica dels cosins.

Façana de la casa fabrica construïda al nùmero 12 del carrerReina Amàlia pel industrial Bernat Muntadas Cañellas a la dècada dels 40 del segle XIX i destinat a la Indústria algodonera Casa-fàbrica de Bernat Muntadas Cañellas al carrer de la Reina Amàlia,12-12bis de Barcelona, un del centres de l'empresa La Industria Algodonera. A la imatge del costat, detall de la façana amb una al·legoria del gremi tèxtil. (Fotos, Arxiu Mas.)

L'edifici, de tres pisos, ocupava una parcel·la que desplegava la planta en forma de pati i una façana de 35 metres de llargària decorada amb relleus de terracota als intercolumnis, a la manera de la moda vuitcentista dels anys quaranta. L'edifici fou enderrocat a la dècada dels seixanta del segle Vint per a construir-hi un edifici d'habitatges, però a la guia de la ciutat de l'any 1929 se subratllava el seu interès referencial com «dos exemplars interessants d'estil de fàbrica i casa del fabricant ben característics del gènere arquitectònic vuitcentista... I els carrers adjacents són d'un populisme obrer que mostra allò que degueren ser els barris fabrils barcelonins dels començaments del maquinisme». Jaume Artigues i Francesc Mas, Registre de fàbriques al Raval de Barcelona, vol. II, Període 1808-1856, Barcelona, 2005.

L'empresa desplegava la seva activitat en diversos centres: un era l'antiga fàbrica de filats i teixits de Sant Andreu, al número 12 del carrer d'Isabel II (rebatejat General Prim en proclamar-se la Primera República); dos més a Barcelona, on tenia l'oficina central a tocar del port, al número 5 de la plaça del Duc de Medinaceli, i la raó social al 22bis de la Riera de Sant Joan (un estret carrer entre la catedral i el mercat de Santa Caterina, desaparegut el 1907, juntament amb el primer taller de Picasso, quan la remodelació del barri de Ribera va obrir pas a la Via Laietana).

El capital social de La Industrial Algodonera era de dotze milions de rals repartits entre 6.000 accions de 2.000 rals cadascuna. Sota la direcció de Bernat Muntadas Cañellas va ser una empresa gran, i entre el seu utillatge de fabricació s'hi compten màquines mule-jennies, selfactines i contínues. Durant l'avalot ocasionat per la introducció de les selfactines, la nit del 14 al 15 de juliol de 1854 el centre fabril de Reina Amàlia va patir l'atac ludita dels revoltats, que destruïren dues màquines de 400 fusos cadascuna. L'empresa, que va entrar a cotitzar a la Borsa privada de Barcelona el 1856, obtingué els millors resultats durant els anys de la fam de cotó deguda a la guerra de Secessió americana, causant de la fallida de moltes de les seves competidores. Cap a finals dels anys cinquanta, l'autèntic rebesavi meu va trencar peres amb els socis de La Industria Algodonera després de discutir-se amb la seva junta inspectora, i abandonà l'empresa: «deixant un reguitzell de reclamacions econòmiques que faran difícil la vida econòmica de la societat» Cabana, Op. cit.: amb un nou director (Joan Valls), consta que l'any 1862 La Industria Algodonera tenia 200 telers i ocupava 600 obrers a la filatura. Però a partir de 1866 va deixar de repartir dividends i, davant la inexistència de guanys, fou dissolta el 16 de maig de 1877: un total de disset anys de funcionament al marge de qui havia estat el seu fundador.

Bernat Muntadas Cañellas havia mort tres anys abans que La Industria Algodonera fos dissolta, i dedicà els seus catorze últims anys de vida a assegurar el paper de la família en els dos nous projectes industrials que, com a personatge emprenedor que era, va escometre. Ambdós projectes s'emplaçaren en una altra vila del pla de Barcelona, Sant Martí de Provençals, i l'obligaren a trenar una política matrimonial amb vista a garantir el futur patrimonial de la família.

L'únic fill baró que li quedava després que morís l'Isidre era Bernat Muntadas Copons (Barcelona, 22/6/1850-7/5/1922), de qui consta que es va casar l'any 1872 amb la filla d'un indià emigrat a l'Uruguai, Enriqueta Peypoch Casajuana (Montevideo, 1855-Barcelona, 1930): ell tenia aleshores vint-i-dos anys i ella acabava de fer-ne divuit. Tot fa pensar que aquest Bernat s'havia desmarcat del dia a dia del negoci patern i s'hauria desentès de responsabilitzar-se'n. Tanmateix, el seu nom apareix, quatre anys després del casament, en un lloc de responsabilitat del Foment de la Producció Nacional, l'organització patronal que defensava les posicions proteccionistes dels seus afiliats: entre el 18-6-1876 i el 10-2-1878, Bernat Muntadas Copons ocupà el càrrec de «secretari primer» de la junta directiva de l'entitat. Joan Palomas i Moncholi, Els parlamentaris catalans i la lluita pel proteccionisme (1881-1885), Universitat Autònoma de Barcelona, 1989, Apèndix 10, p. 1.050. Molt possiblement, el pare o algun altre dels parents l'haurien avalat pel lloc per tal de resoldre-li la subsistència i treure'n, de retruc, algun profit que servís els interessos de la política econòmica en què es jugaven el futur tots plegats. El posicionament proteccionista dels industrials d'aquesta branca Muntadas, per bé que menys documentada, queda fora de qualsevol dubte. El cert és que les esperances dipositades en Bernat Muntadas Copons en tant que fill únic es vingueren avall amb la seva defecció.

L'empelt dels Martí. Conforme als costums de l'època, en absència de primogènit o de cap altre fill baró que se'n fes càrrec, la continuïtat de la indústria familiar s'assegurava per la via matrimonial, quedant, en aquest cas, a mercè d'algun dels eventuals gendres: Francesca Muntadas Copons (Barcelona, 1835-19/12/1906), la meva besàvia materna, s'havia casat el 25 de març de 1854 amb Jaume Martí Parera (Piera, 1824-Barcelona, 26/12/1873), hereu del mas Casa Blanca, una rica i pròspera finca rústica de Sant Jaume Ses Oliveres, al terme municipal de Piera Vegeu el capítol 3: «La Casa Blanca pairal dels Martí: Revolucionaris, cabalers, paràsits, ballarines)». L'home assumí les responsabilitats que derivaven del seu casament i s'incorporà com a soci i majordom a l'empresa del sogre, que adoptà el nom de Bernardo Muntadas, Martí y Cia. Però la inesperada mort de Jaume Martí —que tenia vint anys menys que el sogre, però no arribà a complir els cinquanta— tornà a plantejar el problema de la titularitat del negoci, que aleshores es trobava en l'impàs del projecte de la nova fàbrica, encarregat anys abans a l'arquitecte valencià Rafael Guastavino (1842-1902). En aquell moment, Guastavino era l'arquitecte de moda entre els industrials barcelonins: a l'ensems, completava l'encàrrec de la Fàbrica Batlló (actual Escola Industrial del carrer Urgell), rebia el de la Fàbrica Gabriel Vidal e Hijos (al carrer Ramon Llull de Sant Martí) i acceptava la reforma de l'antiga Casa Galve (actual centre cívic de la Casa Orlandai, a Sarrià).

Sortosament, de filles per afermar la continuïtat en el negoci no n'hi mancaven, però a Bernat només li restaven onze escassos mesos de coll de vida per a resoldre el problema que tenia al davant. Naturalment, ni ell, ni ningú del seu entorn, ho sabia.

L'atzucac successori el va resoldre Bernat sense majors dilacions, impulsat per l'esperit dinàmic i pràctic que emprava sempre. Obviament, va ser mitjançant l'elecció d'un altre gendre, Ignacio Aparicio Sala (Barcelona, 1838-15/10/1914), que com a marit d'una de les filles menors, Concepció Muntadas Copons (Barcelona, 1848-7/2/1879), prengué el relleu en la responsabilitat societària de la família, i aleshores la fàbrica passà a dir-se Bernardo Muntadas, Aparicio y Cia. D'altra banda, el vincle familiar amb els Aparicio s'estrenyia amb el doble llaç d'una altra filla, Magdalena Muntadas Copons (Barcelona, 18/9/1847), que es va casar amb un germà del gendre-soci Ignacio: Antonio Aparicio Sala (Barcelona, 7/11/1844). Pel que sembla, efectivament, Bernat Muntadas Cañellas, el meu rebesavi, estava disposat a deixar-ho tot lligat, i ben lligat.

Els dos projectes industrials escomesos per Bernat Muntadas Cañellas un cop desvinculat de La Industria Algodonera, s'emplaçaven a Sant Martí de Provençals:

El primer, la fàbrica de filats, teixits, blanqueig i aprestos de gèneres de cotó que inaugurà l'any 1859 a l'edifici Borges Nou. En aquell moment emprava 204 obrers, una xifra que, per la grandària, la situava en la segona posició d'entre les 123 empreses industrials allà censades (la primera Antoni Escubós i Cia., amb 280 obrers). Al cap de dos anys, se situava en la quarta posició entre les 50 primeres empreses industrials de Sant Martí per quota fiscal: 1.354 pessetes (la primera posició l'ocupava la Industria Harinera Barcelonesa, 2.800 ptes.).

El segon projecte va ser la construcció de les noves instal·lacions de la fàbrica del carrer Villena, que ocuparen l'últim any de la seva vida. Com la resta de les obres de Guastavino, l'edifici de la fàbrica es caracteritzava per una construcció cohesiva basada en la tradicional volta de maons que empraven els mestres d'obra del país, i que ell en les seves obres reforçava amb tensors metàl·lics. Aquest mètode de construcció es va difondre al mercat nord-americà com el Guastavino system i es convertiria en la clau d'un èxit internacional que havia de donar als Estats Units el millor de l'obra del valencià: la Biblioteca de Boston, el Carnegie Hall i la Gran Estació Central de Nova York...

Els escassos registres documentals de la fàbrica Bernardo Muntadas, Aparicio y Cia. ens indiquen la importància de l'empresa: l'any 1877 comptava amb 278 telers, i el 1886, amb 266; va ser la segona fàbrica d'entre les 50 primeres empreses industrials de Sant Martí per quota fiscal: 1877, 6.365 pessetes (la primera, Claudi Arañó Arañó, del sector llaner, 10.282 ptes.); 1886, 7.490 pessetes (primera, la gasista Eugeni Lebon y Cia., 9.597 ptes.). Les dades són prou eloqüents. Jordi Nadal i Xavier Tafunell, Sant Martí de Provençals, pulmó industrial de Barcelona: 1847-1992, Columna, Barcelona, 1992.

L'edifici del carrer Villena no va tenir la sort d'altres obres de Guastavino, majoritàriament conservades, ja que, pel seu emplaçament, fou enderrocat al segle XX per a donar pas a la Gran Via de Barcelona. L'edifici va ser motiu d'atenció a les VIII Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya, celebrades l'any 2009 sobre el tema «Barcelona i les grans fàbriques dels segles XIX i XX», on, com no podia ser d'altra manera, es lamentà la pèrdua d'aquella peça inestimable del patrimoni històric de la ciutat.

Joan Muntadas Cañellas, que havia seguit l'aventura paral·lela de traslladar-se a Barcelona i aixecar i posar en marxa un negoci industrial propi, havia obert, per la seva banda, una fàbrica de filats de cotó, de nom Juan Muntadas y Cia., que, com la del germà, tenia la seu social al carrer de Reina Amàlia. D'aquesta empresa se'n sap ben poca cosa, gairebé res. Segurament era també una casa-fàbrica, encara que, en qualsevol cas, de menor projecció comercial. Trobem el seu nom a les cròniques de La Razón i d'El Telégrafo de la segona setmana de juliol de 1869, que van posar precisament Reina Amàlia en el focus de l'atenció pública a causa de la intervenció dels piquets obrers i per la força dissuasiva d'un batalló de Voluntaris de la Llibertat —comandats pel republicà federal Joan Aleu— en el curs de dos mesos d'agitació laboral que aquell estiu va paralitzar el barri, confusament encavalcat amb el moviment republicà federal que el 25 de setembre d'aquell any blindà amb barricades insurreccionals el districte. Si ho entès bé, així ho planteja Albert Garcia en l'article «Ya no existe el Partido Progresista de Barcelona. Experiencia social y protesta obrera en la insurrección republicana de 1869», Hispania. Revista Española de Historia, vol. 68, núm. 230, 2006).

foto Anunci publicitari de La Industria Algodonera, any 1872.
foto Fàbrica tèxtil Muntadas, Aparicio i Cia., que l'arquitecte valencià Rafael Guastavino va aixecar per a Bernat Muntadas Cañellas al carrer Villena de Sant Martí de Provençals. Inaugurada el 1875, va ser enderrocada al segle XX per a obrir pas a la Gran Via de Barcelona.

(X) L'arrivada del clan dels escultors Campeny

Un altre dels parents dels Muntadas que es dirigiren a Barcelona va ser Pau Campeny Torres (1816-1905), que era torner a Igualada (com ho havia estat el seu pare i ho serien alguns dels seus vuit fills). Vivia a la Rambla de Sant Isidre de la seva ciutat, on havia obert un negoci familiar de terrissa que poc o molt funcionava. Però l'any 1862, no se sap per quina raó —sens dubte pel desig de prosperar i el transfons de la referida crisi igualadina— s'instal·là amb els seus al número 16, 1r pis, del carrer de Sant Jeroni de Barcelona (com ja hem vist, desaparegut per la reforma urbana del Raval de 1995). Segons la tesi doctoral de Lídia Català, Lídia Català Vida i obra de l'escultor Josep Campeny Santamaria, Universitat de Barcelona, 2014. «el motiu que els portà a mudar-se a Barcelona el desconeixem, però com que no figuren com a torners al llibre de matrícules industrials de 1862, pensem que varen venir a treballar a La España Industrial». Avalaria la hipòtesi de la doctoranda, sobretot, el fet que el segon dels fills —el Josep objecte de la tesi— va rebre una beca de l'empresa (1884-1888) per tal que el noi ampliés estudis d'escultura a París, un tipus d'ajuda que, com veurem, els Muntadas proporcionaven ocasionalment als seus treballadors amb fills avantatjats, i que en aquest cas haurien pagat de molt bon grat perquè, raó de més, el beneficiari era un familiar proper.

En el clan familiar dels Campeny el fet migratori tenia precedents i havia donat un personatge il·lustre: Damià Campeny i Estrany (1771-1855). Els orígens d'aquell llinatge es remuntaven una colla d'anys en el temps: Andreu Campeny —oncle patern d'aquell torner Pau que ara traslladava la residència al Raval— exercia l'ofici de sabater a Mataró, on havia nascut després que en començar el Vuit-cents ja hi fes arrels l'avi. Un dels seus quatre fills, el citat Damià, ajudava de ben menut al pare com ataconador al taller familiar, alhora que a l'escola de pessebristes de la capital del Maresme mostrava un excepcional talent en el modelatge de figuretes de fang, l'activitat d'esbarjo en què projectava les seves aptituds (les figures de pessebre barroques sortides de la seva mà són considerades joies precioses del pessebrisme), un fet que alertà el mestre sobre la conveniència que el nen cursés com alumne a l'Escola de Llotja de Barcelona (l'Escola d'arts aplicades i oficis artístics fundada per la Junta de Comerç el 1775). El seu rendiment en aquest centre seria recompensat anys més tard amb una pensió de la Junta de Comerç per a estudiar a Roma (en aquell temps, Roma era encara la Meca artística de l'Europa occidental), on va residir divuit anys (1797-1815) en els que treballà als tallers de restauració dels Museus Vaticans, es deslliurà de la influència barroca i es relacionaria, entre altres, amb Antonio Canova, el gran mestre del neoclassicisme italià. Canova deixà en l'obra de Campeny el rastre inequívoc del seu mestratge, i quan l'artista català tornà el 1815 a Barcelona, es va establir al número 22 del carrer del Carme i va entrar com a professor d'Escultura a l'Escola de Llotja. Allí Campeny compartiria claustre amb un mestre del neoclassicisme local, el pintor Pau Rigalt i Farga (1778-1845), que de feia uns mesos exercia de professor de Perspectiva i Paissatge al centre, i amb el fill d'aquest, Lluís Rigalt i Farriols (1814-1894), que quan va morir el pare el reemplaçaria en la plaça. vegeu el capítol 2: «Un retaule de la història de l'art català: Reretaula del racó Rigalt del pare». Damià Campeny, reconegut usualment com una de les grans figures de l'art català, va rebre l'any 1829 el títol d'escultor de cambra de Ferran VIIè i la consideració d'escultor de mèrit de l'Acadèmia de San Fernando —l'equivalent espanyol de l'Escola de Llotja—, institució madrilenya que li oferí una plaça de professor que l'artista va declinar perquè preferia romandre a Catalunya.

Que Damià Campeny devia tenir relació amb els seus parents de La España Industrial ho tractava d'avalar José Bellalta en una de les seves notes biogràfiques, on aquest autor, parlant de l'artista, es refereix a «Dos retratos de sus parientes don Bernardo Muntadas y su señora esposa, en barro cocido y policromado y muy bien encarnados». José Bellalta, Notas biográficas sobre la personalidad del insigne Campeny, Arturo Suárez, Barcelona, 1906. La «señora esposa», de qui Bellalta no diu el nom —i a qui jo haguera considerat rebesàvia meva només unes línies més amunt—, era Rita Farreras i Torner: una omissió de gènere gairebé canònica a l'època. Respecte a l'autoria de les peces en qüestió, Carlos Cid, estudiós de l'escultor, posaria en dubte el testimoni de Bellalta vuit dècades més tard: «No es posible comprobar la veracidad del dato, ya que si existieron esos retratos se desconoce su paradero. Sorprende su técnica, nada neoclásica, y que sepamos solo la empleó en una pequeña Virgen del Museu d'Art Modern». Carlos Cid, La vida y la obra del escultor neoclásico catalán Damià Campeny i Estrany, Biblioteca de Catalunya/Caixa Laietana, Barcelona, 1998. En realitat, el dubte de Cid és més que raonable, i el més probable, penso immediatament, és que Bellalta caigués en l'error d'assignar a Damià Campeny unes peces del seu nebot-net, l'esmentat Josep. Encaixa tot: d'una banda, l'oncle Bernat i la tieta Rita haurien estat les persones que avalaren la concessió de la beca parisenca al jove artista, i aquest, res més normal, en agraïment els tractaria d'immortalitzar en les peces finalment desaparegudes; d'altra banda, respecte a la «sorpresa tècnica» que subratlla Cid, cal objectar que en aquell temps els escultors havien anat substituint el marbre per la terracota a la majoria dels seus treballs, alhora que tant els temes —sovint propers al costumisme— com les tècniques emprades per Josep Campeny el diferencien netament del seu avantpassat.

El net de Josep Campeny, Xavier Medina-Campeny, que fidel a la tradició artística de la família també és escultor, s'afegeix a aquesta segona part de la meva especulació, però en rebutja la de l'agraïment. Capficat com està amb l'encàrrec encara fresc de les figures gegantines dels apòstols que coronaran la Sagrada Família (Joan, Marc, Lluc i Mateu, respectivament simbolitzats per l'àliga, el lleó, el bou i l'àngel), ja té prou embolic amb els sants i ara no està per orgues. Quan per telèfon li començo a llegir el que Bellalta va escriure dels seus parents, em talla taxatiu: «Mentida! Ja ho pots tatxar...!» I finalment resol l'atzucac introduint l'argument contundent d'una tercera via explicativa: «La relació de tots ells amb La España Industrial que tractes d'esbrinar és ben clara: una germana de l'avi Josep es va casar amb un dels Muntadas». A Xavier, artista postmodern que pertany a la meva fornada generacional, li passa com a mi: no sap el nom d'aquella germana de l'avi que és la seva tieta-àvia i mai no va conèixer personalment. Ve a ser com la meva errada respecte a quin dels Muntadas era el meu rebesavi Bernat. Quin garbuix!: tampoc sap dir-me ara amb quin d'aquells Muntadas la dona es va casar. «¿Un dels Muntadas-Prim...?», s'interroga dubtós. En el llibre que Salvador Oliva dedica a la nissaga dels escultors Campeny Salvador Oliva, Escultura moderna i mitologia clàssica. La nissaga dels Campeny, Obrador Edèndum, Santa Coloma de Queralt, 2012. llegeixo que, quan Xavier era jove, a la universitat va militar al PSUC. Sens dubte, aquest aparent desinterès pels parents pot ser degut als prejudicis que queden de llegir massa aviat L'origen de la família, la propietat privada i l'estat. A l'època, a mi em va passar el mateix.

Pel que fa a Josep Campeny Santamaria (1858-1922), va treure'n bon profit d'aquells quatre anys d'estada a París (els anys en què París prenia el relleu de Roma com a capital de l'art europeu). Quan tornà, compaginà la docència a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de la Vila de Gràcia, a la plaça Trilla, amb l'acompliment dels nombrosos encàrrecs d'escultura religiosa i funerària que li queien a les mans i que emplenen un ampli catàleg de magnífiques peces espargides en fonts, cementiris, monuments, esglésies i museus de les ciutats catalanes. Els crítics d'art no sempre veuen de bon ull la seva obra i, quan no l'obliden, la situen en un discret segon pla. Del tot injust.

I em donareu la raó si us permeteu una passejada pel perímetre de l'Eixample barceloní, atents a algunes petjades de Josep Campeny que ben segur que heu vist —perquè hi són des de 1912—, però en les que potser mai no heu parat l'atenció: la Font de la Granota (Diagonal, davant del Palau Robert); la Font del Noi dels càntirs (a la plaça Urquinaona), i la Font del Trinxa (confluència de Pelai amb Ronda Universitat); fora-ciutat, a la serra de Collserola, podríeu arrivar-vos al campus Mundet de la Universitat de Barcelona, i veuríeu l'Al·legoria de les heures (1895) al Palau de les Heures, l'antiga Casa Gallart. Lluny de la centralitat capitalina, se m'acut una visita a Igualada: els dos Hèrcules de l'Ateneu igualadí (1879 i 1903) i les corresponents rèpliques en bronze erigides a les places de Sant Miquel i del Pilar de la ciutat on va néixer l'artista. I a Cardona, veuríeu el Monument als defensors del 1714 (1914), erigit a la plaça de la Fira de Dalt en el segon centenari del setge de la ciutat per les tropes de Felip Vè. De moment, encara sou a temps. No és el cas d'una altra obra patriòtica de Campeny, el Monument als herois del Bruc (1911), desapareguda de Montserrat durant la guerra civil. Si féssiu les visites que us proposo, el més probable és que trobaríeu que tinc raó, o que potser exagero i que els crítics són justos. Qui sap!

foto Retrat de Damià Campeny, del pintor Vicenç Rodés, sobre un fons de peces significatives de l'insigne escultor. Real Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona.
foto Probablement, l'obra més representativa de Damià Campeny sigui l'escultura en marbre Lucrècia morta (1804), que pertany a la col·lecció de la Llotja de Mar-Junta de Comerç de Barcelona. Una rèplica en bronze d'aquest original es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya, i una altra en guix a la Biblioteca del Museu Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú.
foto L'escultor Josep Campeny Santamaría i la seva Font del Trinxa (1911), instal·lada a Barcelona, a la confluència de Pelai amb Ronda Universitat. (Foto de la font, pertanyent al bloc La meva Barcelona.)

(XI)A la conquesta econòmica de l'estat

Madrid, centre neuràlgic del poder. La España Industrial va ser de bon començament la més pròspera del ram cotoner de la península i havia de jugar un paper clau en la modernització del país. Però més enllà de les oscil·lacions inherents al cicle econòmic, el balanç global d'aquella prosperitat va acabar sent inevitablement arrossegat per allò que l'indiscutible historiador d'aquella revolució, Jordi Nadal, ha dictaminat sense pal·liatius com el gran fracàs del procés industrialitzador espanyol, Jordi Nadal i Oller, El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913, Crítica, Barcelona, 2009). un fracàs que, en el cas de La España Industrial, arrossegaria com una fatalitat al tancament de l'empresa l'any 1981 en plena fallida.

Tanmateix, abans de la desfeta, durant algunes dècades del segle XIX, La España Industrial representà el símbol inequívoc de la modernització i la prosperitat catalanes i, per extensió, d'un cert progrés relatiu d'Espanya. Més enllà de la fàbrica, aleshores la política econòmica d'aquella modernització es lliurava bàsicament a Madrid. Els Muntadas entengueren que a la capital de l'estat era on es dirimia el conflicte d'interessos proteccionisme-lliurecanvi, estretament lligat a la creació d'un inexistent mercat interior espanyol que els industrials catalans defensaven sota la fórmula d'aranzels suficientment elevats per tal de fer front a la importació de manufactures estrangeres que competissin amb els productes propis. Aquesta política va ser defensada directament, de forma personal, pels mateixos Muntadas, que en diversos períodes aprofitaren la seva influència gremial per ocupar cinc presidències del ram i de la gran patronal: en primer lloc a través de la primitiva Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats, pel ja esmentat patriarca de la família, Macià Muntadas Font, i pel seu fill, Pau Muntadas Campeny el 1832; i després a través de la presidència del germà d'aquest, Josep Antoni Muntadas, en l'Institut del Foment del Treball Nacional, els anys 1879 i 1880, i pel fill d'aquest Lluís Muntadas i Rovira (1865-1911) en el rebatejat Fomento del Trabajo Nacional entre 1907 i 1911, que trenta anys més tard, durant el franquisme, presidiria també un home d'extens nom i significativa ortopèdia aristocràtica, el gendre de Matías Muntadas i Rovira: José María de Albert Despujol, Peralta y Pujol de Senillosa, baró de Terrades (1886-1952), el qual entre 1941 i 1952 va beneficiar-se del proteccionisme rabiós pel qual havien lluitat sempre els fundadors i del que La España Industrial va gaudir sense restriccions, gairebé en règim de barra lliure, aprofitant en la postguerra espanyola la fase autàrquica de la dictadura.

De menor visibilitat pública, però no menys efectiva, va ser la influència indirecta que els Muntadas exerciren de bon començament a través del seu lobby a Madrid (citat amb aquest terme extemporani, més propi del segle següent, en el llibre de Jané Solà. Josep Jané Solà (ed.), Laureà Figuerola i la pesseta, Societat Catalana d'Economia, Barcelona, 2003. Comptava aquest lobby amb dues figures catalanes cabdals: en el pla polític, el ja citat Joan Prim, que convertit en l'heroi nacional de la guerra del Marroc havia estat promogut al generalat i com a tal exercia el paper d'autèntic poder fàctic; en el pla econòmic, l'herald de la Renaixença catalana, Bonaventura Carles Aribau (1798-1862), que perllongava la seva influència a través de les relacions personals i l'ús no sempre confés del diner: així, amb un altre distingit membre del grup de pressió, Pascual Madoz (el desamortitzador ministre d'Hisenda en el govern d'Espartero), administrava un fons de sis mil rals de billó mensuals creat per la Junta de Fàbriques per tal que la premsa publiqués articles favorables al proteccionisme amb vista a la tramitació de la llei aranzelària que s'acabaria aprovant el 1849.

foto Joan Prim comanda el batalló de voluntaris catalans a la batalla de Tetuan (1860): efemèrides recollida en l'oli El general Prim a la guerra d'Àfrica (1865), encarregat per la Diputació de Barcelona al pintor Francesc Sans i Cabot. Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).

(XII) Bonaventura Carles Aribau i la Renaixença

La impostura renaixencista. Aribau formava part del grup de burgesos catalans que, com els Muntadas, s'havia traslladat al bell mig de la capital política de la naixent nació espanyola per a lliurar-se a la conquesta econòmica de l'estat. Seguien tots ells l'impuls d'allò que l'historiador Josep Maria Fradera n'ha dit «el doble patriotisme» d'aquells burgesos: Francesc Alabau, Xavier Albert, Antoni Barata, Jaume Ceriola... Josep Maria Fradera, La pàtria dels catalans, La Magrana, Barcelona, 2009. Són només els noms d'alguns dels integrants d'aquell grup: unes quaranta persones de desigual i influent relleu econòmic, i un d'ells el Ceriola que presidia la junta de govern de La España Industrial. Però el membre més emblemàtic del grup era sens dubte el financer Gaspar Remisa, membre del consell reial de Maria Cristina i director general del Tresor des de 1826, que a Madrid tenia un incipient negoci bancari i en Aribau l'imprescindible home de confiança, que li feia de secretari. Pel món de les lletres, Remisa passa per ser un personatge secundari, el simple destinatari d'una Oda a la pàtria (1833) escrita per un sedicent poeta que tractava de fer-se un lloc al sol. De fet, el poema l'havia escrit Aribau l'any abans, però mogut per l'avinentesa del sant del seu cap, va canviar la paraula 'pàtria' d'una estrofa per la de 'patró', que millor s'avenia amb aquella oportunitat de donar a conèixer la composició. L'ensabonada del poema li havia de resultar ben rendible, afavorint la marxa d'una carrera d'acumulació de càrrecs dins l'administració de l'estat que s'apuntà el primer èxit ostentós quan el 1847, a la mort de Remisa, fou designat per a ocupar la vacant deixada pel 'patró' en la direcció general del Tresor.

Retrats d'Aribau. Retrats d'Aribau: a l'esquerra, oli de l'època de l'Oda a la pàtria, fet per Joaquim Espalter, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts; a la dreta, oli signat de Ramon Martí Alsina l'any 1882, Galeria de Catalans Il·lustres del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona.

Aquella composició patriòtica, publicada a la revista El Vapor (significativa capçalera, lligada a la idea de progrés en voga que emanava d'aquella energia emergent), ha estat exalçada durant anys com el símbol premonitori d'una Renaixença catalana que, dins dels actuals medis acadèmics, només han arribat a posar tímidament en entredit Fradera Josep Maria Fradera, Cultura nacional en una sociedad dividida 1838-1868, Marcial Pons, Madrid, 2003. i que, més recentment, en començar 2017, ha estat qüestionada ja obertament sense embuts per un extens estudi de Marfany. Joan-Lluís Marfany, Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença, Ed. 62, Barcelona, 2017. En aquest llibre l'autor planteja que la recuperació l'any 1859 dels Jocs Florals (convinguda convencionalment com la fita d'eclosió de La Renaixença) coincideix, contradictòriament, amb la consolidació de la diglòssia que els anys precedents s'havia estès entre la burgesia del país: els burgesos catalans havien passat a parlar el castellà com a llengua de prestigi i ús públic, mentre que restringien i confinaven el català bàsicament a l'àmbit domèstic. També en això es plegaren els Muntadas als vents dominants, i en seria al cap dels anys la millor prova la castellanització dels seus noms, que, ultra l'àmbit públic, acabarien per arrelar irremissiblement com a tals també en l'espai familiar (dins dels Muntadas, serien l'exemple paradigmàtic de la transmutació els 'Macià' convertits en 'Matías'). Es tracte d'una situació sociolingüística que evidencia la impostura de considerar la Renaixença com una mena de revolució cultural a la catalana i de veure en Aribau l'àngel de l'anunciata renaixencista. Més enllà del paper simbòlic o directament polític que se li pugui atorgar a Aribau quan es reconeix que s'avançà en més de vint anys a la pujança que havia de prendre la literatura culta en català respecte a la producció escrita dels segles precedents, seria una raó més que suficient per a descol·locar aquells estudiosos que segueixen considerant inqüestionables ambdues premisses.

Cent anys després de l'Oda a la pàtria, l'historiador Francesc Carreras Candi, que aleshores presidia l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, recordava un confús al·legat escrit per Aribau el 1817 en pro d'un idioma universal: «Lo propio hace nuestro ilustrado Gobierno para generalizar en todos sus dominios una misma lengua. De aquí vemos en nuestra provincia no enseñarse otra en las escuelas de primera educación; no escribirse en otra; [...] Pero como en nuestra hipótesis esta lengua universal debe ser más perfecta que todas las conocidas, destruirá por entero el [uso] de cualquier otra» Francesc Carreras Candi, «Aribau, ¿revolucionari? ¿Regionalista? ¿Plagiario?», La Vanguardia, 6-7-1934. I en el mateix article Carreras aprofitava de retruc, com qui no diu res, per a recordar-nos que potser era aquesta la raó de què Aribau fes la majoria dels seus escrits en castellà.

En qualsevol cas, que jo sàpiga, durant anys cap autoritat crítica no ha gosat posar en entredit la qualitat literària d'Aribau. Excepte Carles Riba, el nostre insigne poeta, que, com a crític del poema en el centenari de la seva publicació, tocava de peus a terra i laminava Aribau amb un judici implacable: «dos o tres dels versos li sortiren sublims, la major part dels altres senzillament honorables i la resta francament carrinclons». No hi ha dubte que el càrrec de carrincloneria fóra raó més que suficient per a desqualificar i fer caure del pedestal el més pintat mestre de les lletres. Potser ningú no havia dit mai que Aribau fos un mestre de les lletres, i el cert és que no figura a les llistes del cànon literari. Però si els prohoms de Barcelona ja havien enfilat Aribau en efígie al parc de la Ciutadella en la salmòdia honorífica del cinquantenari del poema (vegeu la imatge del monument, aquí al marge), Carreras se sangrava en salut davant les reiteracions laudatòries del centenari i rematava la iconoclàstia del seu atac descobrint les primeres estrofes d'Aribau en el final del capítol VIè d'I promesi sposi de Manzoni: Impossible coincidència de l'atzar, perquè Aribau figurava com a traductor de l'obra de l'italià, un fet gravat en el saber dels estudiosos, que els ensenyants no deixarien ja de recordar per sempre més. La referència apuntava aquí als mateixos fonaments del pedestal i, per descomptat, ningú que no fes gala d'originalitat mereixeria ser entronitzat com a gran mestre de les lletres. Però Carreras no s'acontentava i encara ho duia tot més lluny: «¿Plagiari?», s'interrogava amb mala llet en el títol de l'article. Dur, és cert (una acusació semblant podria dur-lo avui en dia davant dels tribunals). Dur, repeteixo. Però eren altres temps.

Potser aquest antic debat ja és fora de lloc, però en quan he vist el nom de Carreras Candi blasmant la figura d'Aribau a l'hemeroteca de La Vanguardia no he pogut resistir la temptació de fer-me'n ressò. M'explico: els sis volums de la Geografia general de Catalunya de Francesc Carreras Candi, editats per Albert Martin els anys 1908-1918, són l'únic patrimoni dels Muntadas que arribà a la meva infància: ma mare m'explicava la discussió entre els seus germans, que eren cinc, quan a la mort del pare (el meu avi Josep Martí Muntadas, 1861-1931) no sabien com repartir-se salomònicament els sis volums, fins que es va imposar el seny de dipositar la unitat de l'obra en unes úniques mans, i van anar a parar a les de ma mare, de sempre reverencialment respectuosa amb un saber al que no havia tingut accés. De ben petit, ella m'explicava l'aventura d'aquella herència, i deixava que la fes meva, subratllant la importància del coneixement i el bon tracte dels llibres: jo fullejava les pàgines de l'obra, m'embadalia amb les seves làmines i palpava els relleus encunyats de gòtic modernisme a les portades, tan diferents de les dels altres, els ben pocs llibres que hi havia a la nostra prestatgeria. Perdonareu la digressió, però m'ha sorprès trobar Carreras en mig d'aquest sarau i, en agraïment pel bon record que en guardo de petit, no podia fer altra cosa que obrir-li la porta i cedir-li aquí un espai.

Avui, més enllà del paper simbòlic o directament polític que se li pugui atorgar, l'Oda a la pàtria d'Aribau ha estat reconeguda indefectiblement i de forma precisa per la seva «llengua noble» i per «la mètrica perfecta de les seves arrodonides estrofes de vuit alexandrins cada una». Recullo el judici amb les mateixes paraules emprades fa prop de quaranta anys per un dels més reconeguts i prestigiats estudiosos de la nostra literatura, Antoni Comas (1931-1981). D'aleshores ençà, gens no han canviat les coses en la visió que del poema i el seu autor se'n té. Els molts manuals de literatura catalana a l'ús no fan sinó reblar-ne l'enfocament en les variants pròpies de cada versió. A la fi, deu ser l'únic missatge possible de docents que no s'han plantejat cap altra possibilitat interpretativa del poema, de la seva qualitat literària o del context històric en què va ser creat. En alguns casos es fa inevitable sospitar que els autors d'aquests manuals ni tan sols se l'han llegit i es limiten a transcriure allò que altres n'han dit al respecte. I els que som del ram del llibre sabem que malauradament aquestes pràctiques tenen ben poc d'excepcionals i que massa sovint estan ja normalitzades. Efectivament, són altres temps.

Respecte a la impostura renaixencista, Marfany planteja raonablement el dubte: «si La Renaixença no va ser cap renaixença, aleshores ¿què va ser?». Perdó per ficar-m'hi, però tampoc sóc jo el primer a suggerir sottovoce que va ser un intent de cohesionar en el pla simbòlic un projecte de catalanitat que, mancat de continguts i objectius clars, semblava condemnat al fracàs. No hi ha dubte que Marfany pensa el mateix. Bravo Marfany! Calia —primer pas— obrir la porta d'aquest armari. Resta pendent —segon pas— sortir-ne i fer-ho extensiu.

El nacionalisme espanyol dels Muntadas. La nació-estat espanyola havia sorgit en començar el Vuit-cents, arran de la invasió napoleònica i la lluita del poble espanyol en l'anomenada guerra del Francès (guerra d'Independència espanyola) contra l'exèrcit de l'Imperi bonapartista i contra les idees il·lustrades que tractava d'imposar la seva administració: res a veure amb la inexistent nació mítica que la historiografia franquista vol colar com l'obra unificadora dels Reis Catòlics al tombant del segle XVè, i molt menys a la Covadonga del VIIIè en la lluita contra l'islam.

Marfany blasme, per la seva banda, la no menys mítica historiografia nacionalista catalana que, «des de com a mínim Els precedents del catalanisme de Pere Anguera» (l'historiador reusenc mort el 2010, que havia publicat el llibre l'any 2000), ha esdevingut canònica en els nostres dies, i que a grans trets resumeix críticament així: «els catalans, sotmesos des del 1714 a la dominació repressiva d'un poder aliè, van mantenir en tot moment una tossuda actitud resistent i una constant voluntat de restauració de la seva plenitud nacional...». Ben en contra d'aquesta visió de cofoisme idíl·lic, que atribueix el nacionalisme propi a l'esperit insubmís dels catalans, la burgesia emergent catalana a què pertanyien els Muntadas va jugar un acomodatici i significatiu paper en la construcció de la nació espanyola, que tot just acabava de començar, i en l'assumpció de la ideologia nacionalista que la conformava.

Com els Muntadas, aquella burgesia es va disposar a aixecar una indústria nacional espanyola que, de Catalunya estant, fos capaç d'ampliar l'abast dels seus negocis. I quan no se'n van sortir, quan no els quadraven els números i veieren fracassat el negoci d'aquell projecte, se'n tornaren cap a casa amb la cua entre les cames per emparar-se en un projecte polític d'àmbit contingent menys ambiciós: un regionalisme d'arrels catalanes i factura autonomista que finalment el 1901 va trobar la seva fórmula política en la Lliga Regionalista. Exactament el camí seguit pels Muntadas, que l'any 1851 plegaren veles i traspassaren la seu social de La España Industrial a Barcelona. El correlat dels fets posteriors aportat pels testimonis pròxims confirmaria els indicis de què, al cap dels anys, la majoria de membres del clan familiar del qual provinc votaven la Lliga Regionalista. Tal com, per exemple, va fer el meu avi, Josep Martí Muntadas, i segurament varen fer també els seus germans, Jaume (1862-¿1907?) i Gonzalo (1865-¿1912?), tots ells seguidors, o si més no simpatitzants, del líder regionalista Francesc Cambó, segons m'explicava ma mare.

La diferent perspectiva proporcionada per aquell canvi d'horitzó (implícit en el pas donat de Madrid a Barcelona) i les noves problemàtiques sorgides amb el desenvolupament econòmic facilitarien als industrials catalans i als representants polítics regionalistes concentrar-se en la defensa dels seus interessos de classe enfront d'un proletariat que a Catalunya s'estava organitzant per a resoldre en termes de poder les contradiccions que els nous temps escartejaven: primerament, sota les fórmules d'autodefensa pròpies del primer sindicalisme obrer (com el de Les Tres Classes de Vapor, citat més avall a propòsit de La España Industrial), i més tard, perillosament per a la burgesia, sota les banderes de la revolució social que preconitzava l'anarco-sindicalisme, la força obrera que havia esdevingut aclaparadorament majoritària al país.

La realitat dels antroponúvols materns. En Prim no estava per versos ni poemes. Més prosaic que l'Aribau, anava a sou dels Muntadas i signava les lletres dels pagaments que aquests li feien arribar ignoro amb quina regularitat i no se sap per quins serveis prestats. Res a veure, òbviament, amb l'interès públic que d'un heroi de la Pàtria caldria esperar. El doctor Jordi Nadal havia tingut a les mans constància d'aquells pagaments quan documentava els seus estudis sobre el fracàs de la nostra revolució industrial: ens ho explicava als alumnes amb la seva habitual sorna desmitificadora, a la classe d'Història Econòmica, l'any 1965.

Fins aquell moment, per a mi la història dels Muntadas no havia deixat de ser una nebulosa temporal esfilagarsada entre els confusos relats de la meva mare, que a la manera miltoniana, però en prosa, teixia el Paradís perdut de la seva infantesa: el sol dels estius a Lloret de Mar entre les barques dels pescadors, quan no existien ni vacances pagades, ni turistes, i ser estiuejant era el privilegi d'uns pocs: exclosa d'aquest restringit grup quan la fortuna girà l'esquena al seu pare (el meu avi Josep), es recuperà temporalment d'aquella dissort per l'enllaç matrimonial de la seva germana (la meva tieta Pepa: Josefa Martí Alcoverro, 1891-1975), que li portava a ma mare quinze anys i la ventura joiosament esbojarrada de tenir-ne vint. Esbojarrada i, sobretot, imprudent per a l'estreta mentalitat de l'època: casada la Pepa el 1911 de penal per haver fet Pasqua abans de Rams amb en Pareto (el meu futur oncle Enric Pareto Homs, 1891-1961), aportava a la parella un nen que en res semblava el «setmasó» que l'immediata data del naixement anunciava (Enric Pareto Martí, 1911-1936), però de retruc a ma mare l'aixopluc benefactor de la tieta Engràcia a la Costa Brava. La tieta Engràcia (germana de l'esmentat oncle Enric) era la famosa Graziella Pareto (1889-1973), soprano coloratura del Gran Teatre del Liceu que, a la Belle Époque catalana, es disputava amb la Maria Barrientos el lideratge de la popularitat entre els melòmans del bel canto local i, emparentada de lluny amb el cèlebre Vilfredo Pareto (1848-1923), posava el contrapunt lleuger i sensible (no ho recordo, és clar, però sembla que, assegut a la falda de la diva, jo li feia magarrufes tot tocant-li els palpissos), sobretot sensible, a la docta fama del mític i sorrut sociòleg italià, que flirtejava amb el feixisme i acabà anomenat senador vitalici per Mussolini: un quadre de color terrós, llunyanament ben fosc.

Menys acolorit encara, en qualsevol cas ben esvaït pels molts anys transcorreguts, el record matern molt més llunyà del Mas Casa Blanca a Piera i les llargues cavalcades senyorials del seu pare (aquell avi meu a qui sembla que entusiasmaven els cavalls) enllà dels límits de la propietat de la família.

foto Masia Casa Blanca, veinatge de Sant Jaume Sesoliveres, al tombant del segle XIX, Mur infranquejable en el record d'una heretat perduda.(Foto, Arxiu familiar.)

També grogós, el paper dels plànols que donaven fe d'aquella heretat pierenca perduda que ma mare guardava en un calaix del canterano de xicranda, l'únic moble noble de casa nostra (herència de la «tía Julia» del meu pare: ¿Julia Corbella Fernández?), que jo valorava per la fascinació del compartiment secret que amagava el doble fons d'un dels seus calaixos... I d'entre aquell conjunt de nuvolosos i críptics relats, un de sol que es perfilava en imatges de colors ben vius a la meva imaginació d'infant: el cul de l'avi. L'avi boca-terrosa al llit, amb el pantaló abaixat i el cul enlaire, adobant entre udols de frisança el tret de sal que li havia descarregat a les natges un pagès del poble (¿relicte potser dels vells pagesos de remença?) enfurismat perquè muntat a cavall li xafava els sembrats.

Baixant d'aquests antroponúvols materns, el testimoni acadèmic del doctor Nadal a propòsit d'un Prim que cobrava en lletres de canvi dels Muntadas donava fe el 1965 d'aquells relats de poder i distinció frustrada que en res no s'avenien ni amb els paisatges de l'estatus que ocupava la família quan jo era un nen, ni amb la realitat de l'austera postguerra en què ma germana i jo ens criàrem.

Aribau, perduda clau. Coherent amb la ignorància general, però menys entenedor encara, per a la meva sorpresa, és el cas de l'Aribau. D'ell no en vaig saber el paper en aquesta història fins fa ben poc, com ja he dit. I el vaig saber de trascantó quan preparava els materials per aquest escrit. De moment només en desvetllaré una part, que l'altra, la més sorprenent, me la guardo pel capítol següent. (Vegeu «Un retaule de la història de l'art català: Reretaula del racó Rigalt del pare».)

Aribau va ser aquell prohom contradictori que als vint-i-un anys havia sentit el cor inflamat per les idees liberals contingudes en el pronunciament revolucionari de Riego (1820) contra l'absolutisme borbó. Frustrat en la vocació de les lletres i afectat d'un quequeig que l'apartava de la brillantor oratòria necessària a la política, seguí una carrera de possibilitats no menys exitoses dins l'administració de l'estat, i quan, al cap dels anys, el 1857, es jubilà, va tornar a Catalunya, amb la salut malmesa i les butxaques buides, segons la llegenda hagiogràfica que va construir Montoliu en el seu llibre, Manuel Montoliu, Aribau i la Catalunya del seu temps, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1936. on el protagonista és exalçat com home íntegre («Deixà el món sense béns de fortuna, malgrat haver tingut repetides ocasions d'enriquir-se», conclou Montoliu), ometent qualsevol referència als 25.000 rals de billó anuals que rebia per la pensió de funcionari. Vegeu la correspondència d'Aribau que recull la professora d'Història del Dret malagueña Patricia Zambrana a «El archivo Buenaventura Carlos Aribau de la Universidad de Málaga», Butlletí RABL, Reial Acadèmia de Bones Lletres, Barcelona, 2005. Tampoc es refereix Montoliu a les regalies del càrrec, que Aribau seguí cobrant fins als seus darrers dies (s'havia passat més de mitja vida a Madrid i encara li quedava un coll de cinc anys pel traspàs, que passaria al seu pis barceloní de la Rambla dels Caputxins, 36, 3r, un pis avui subdividit per tal d'aprofitar la rendibilitat per metre quadrat que proporciona l'actual pressió turística sobre el barri). L'existència d'aquestes regalies queda clara a la carta que, per compte dels Muntadas, li remeté Nicolàs Fons i Soler el 29 de març de 1862 (sis mesos abans que Aribau morís, el 27 de setembre d'aquell mateix any), una prova indiciària d'allò que a l'època encara no s'apreciava com a corrupció: «Como resultado de las explicaciones que mediaron entre V. y los amigos Srs. Coma y Muntadas cumplo hoy el encargo de poner en manos de V. una letrita de reales de vellón, diez mil, que estimaremos se sirva aceptar como una prueba de buena memoria y aprecio hacia una persona que en varias épocas ha prestado a este país servicios recomendables y que puede aún prestarlos, especialmente en aquellas cuestiones económicas que tienden a afectar a los intereses de nuestra industria, o están con ellos directamente enlazados. [...] [Y] espero poder remitirle dentro de algunos meses otra igual cantidad, entre tanto, reciba V. los afectos de todos los amigos...». Zambrana, Ibid.

D'aquells amics vés a saber quants tornaren a recordar-lo un cop mort... Pel que fa als parents de la meva branca, perdut el fil temporal dels esdeveniments, ni sabien al cap dels anys que aquella celebritat que donava nom a un dels carrers més importants de la ciutat, i que creuava el nostre a tres cantonades, hagués tingut mai cap mena de relació amb la família. De petit, per descomptat, mai no havia sentit dir que l'Aribau (com tampoc no ho havia sentit dir mai d'en Prim) tingués res a veure amb nosaltres, on d'altra banda, i serveixi aquesta raó d'excusa a la nostra ignorància, tampoc teníem a mà cap historiador que pogués il·lustrar-nos sobre el cas.

Pel que sembla, Aribau, que entre 1847 i 1857 no parava d'acumular alts càrrecs oficials a la Villa y Corte (director general del Tresor; vocal de la Junta de Duanes i Aranzels; director general de Loteries, Cases de Monedes, Mines i Finques de l'Estat; vocal de la Comissió d'Estadística del Regne; secretari de la Intendència de la Reial Casa i Patrimoni...), posseïa un pessic prou gran de La Espanya Industrial: 437 de les 25.000 accions del capital inicial de l'empresa. Les accions d'Aribau, juntament amb les 300 de l'esmentat Pascual Madoz, i per damunt de tot les 2.122 del paquet accionarial dels Muntadas, conformaven en un primer moment el nucli dur d'aquell capital social, sobretot si atenem al fet que la resta dels títols s'esmicolava entre una munió de socis que només en posseïa cent per barba. Sabem aquests detalls societaris per la ja citada tesi doctoral de María Luisa Gutiérrez, el primer dels estudis monogràfics dedicat al tema a la universitat espanyola.

El paternalisme dels Muntadas i el plom dels seus sicaris. A Catalunya, el paternalisme laboral va tenir com a text doctrinari de referència un llibre de Prat de la Riba, Enric Prat de la Riba, Ley jurídica de la industria, Penella y Bosch, Barcelona, 1898. Aquest autor, que era un dels artífexs del ressorgir nacionalista català i amb el temps presidiria la Mancomunitat de Catalunya (primer òrgan d'autogovern del país, que transcorregué en el període 1914-1917), s'inspirava en un model de relacions laborals emprat de feia anys pels empresaris d'algunes colònies tèxtils de les conques fluvials catalanes i unes poques grans indústries del país, entre elles La España Industrial. En aquesta fàbrica, el model paternalista dels Muntadas es basava en un marc de relacions laborals que, amb el pas dels anys, va evolucionar conforme a les exigències tècniques del moment. L'any 1853, abans d'introduir les màquines selfactines, l'empresa tenia 1.500 telers, 40.000 fusos i 1.500 obrers, i el 1881, quan n'assumí la direcció Matías Muntadas i Rovira, comptava amb 1.000 telers, 42.000 fusos i 1.600 obrers. L'any 1914 s'introduí un canvi no menys transcendental quan l'electrificació substituí el vapor com a nova font de generació d'energètica.

Sortida del treball dels obrers de la fàbrica de Sants, any 1929. Sortida del treball dels obrers de la fàbrica de Sants, any 1929.

Les formes paternalistes en el tracte, que els amos servaven els primers anys en les relacions amb els menestrals al seu servei, consistien a conèixer i saludar personalment als obrers, i fins i tot a interessar-se per algun afer concret que els afectés. S'estenia en ajuts diversos que aplicaven discrecionalment i que implicaven la concessió de privilegis a determinats grups d'obrers en situacions problemàtiques: ajuts per a deslliurar de les quintes els fills dels treballadors cridats a files (tema candent el 1870, l'any del motí de les quintes), fer front a malalties, proporcionar ocupacions a treballadors envellits o invàlids... «La reproducció de la força de treball es feia en cercles concèntrics: el nucli familiar, la família consanguínia més llunyana, i la gran família fabril, últim cercle concèntric que els envoltava a tots i del qual el fabricant era el cap visible», Carles Enrech, Indústria i ofici. Conflicte social i jerarquies obreres en la Catalunya tèxtil 1881-1923, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2005. Era l'estructura social de producció mitjançant la qual el fabricant podia exercir com el «gran pare» o «patriarca» dels seus obrers: un tret específic diferenciador de La España Industrial, afavorit pel fet que el director coneixia personalment la majoria perquè residia amb la seva família dins del mateix recinte fabril (la residència familiar del director, actual Casa del Mig, és l'únic edifici de l'antiga construcció que es conserva en el nou Parc de l'Espanya Industrial, inaugurat l'any 1985 sobre els antics terrenys de la fàbrica). L'aprofitament del capital humà propi del paternalisme passava sovint per la creació de clienteles parentelars dins de la fàbrica. Així, per exemple, a la fàbrica de tissatge manual de Sabadell, a càrrec de Francesc Martí, i a la secció de cilindres i aprestos de Barcelona, on es comptabilitzen fins a nou membres del clan Martí que exerciren de majordoms o bé ocuparen llocs claus de l'organigrama productiu, com veurem en el capítol destinat a aquest nucli més pròxim que porta el meu cognom. Vegeu «La Casa Blanca pairal dels Martí (Revolucionaris, cabalers, paràsits, ballarines)».

El primer sotrac d'aquest model es produí a partir de 1854, quan la implantació de les selfactines provocà un gran daltabaix pels llocs de treball perduts: la selfactina, importada d'Anglaterra, era la primera màquina de filar mecanitzada, permetia una important reducció de la mà d'obra emprada en la filatura i, alhora, multiplicava la producció manufacturera, disparant en conjunt la productivitat. A tall d'exemple, quan el 1881 Matías Muntadas es va fer càrrec de la direcció, La España Industrial era la segona cotonera del país per dimensió (després de Can Batlló, a Les Corts: 1.350 telers, 53.000 fusos i 2.500 obrers), però també, i de llarg, gràcies a les selfactines, era la indiscutible primera en productivitat.

La introducció de les selfactines motivà una important mobilització obrera que arrossegà la detenció policial de nombrosos treballadors i la mort del contramestre del centre fabril de la Riereta, Bartomeu Miserachs, que va rebre un tret. En endavant, les formes paternalistes s'alternaren, i fins i tot coexistirien, amb períodes de repressió policial i formes d'explotació salvatge pròpies dels orígens de l'industrialisme, radicalitzades més tard, en acabar la Primera Guerra Mundial, sota la forma extrema del pistolerisme.

De moment, repressió policial: en la vaga general de 1855, es practicaren noves detencions entre la plantilla; i en les ràtzies policials que el 1860 precediren la visita de la reina Isabel II a la fàbrica es procedí a la detenció preventiva d'obrers sota la vaga acusació del «fan “política” perquè reclamen drets socials», com denunciava Climent Bové, delegat de les Tres Clases de Vapor al congrés de l'Associació Internacional de Treballadors celebrat a Barcelona l'any 1870. Josep Termes, Anarquismo y sindicalismo en España. La primera Internacional, 1868-1881, Barcelona, Ariel, 1972.

També alternança paternalista, durant les epidèmies patides al pla de Barcelona: de còlera, el 1854 i el 1865, i de febre groga, el 1870, en què es facilità assistència mèdica als malalts i es proporcionà ajut econòmic a les famílies afectades. En la de 1865 els Muntadas arribaren a instal·lar dos hospitals dins el recinte fabril i el director acompanyava al metge en la visita diària als malalts.

Quan mataven pels carrers. Manllevo el títol de la novel·la homònima que Joan Oller i Rabassa (el fill menor de Narcís Oller) dedicà l'any 1930 al fenomen del pistolerisme barceloní de la dècada precedent i que donà pas a la guerra desfermada entre els sindicats únics afiliats a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i les bandes a sou de la patronal, dirigides successivament pel policia Bravo Portillo, l'espia alemany Rudolf Stallman (baró de König) i el cap superior de policia Miguel Arlegui. Aquesta guerra, que a partir de 1919 estarà marcada per la política d'extermini dictada pel governador Severiano Martínez Anido amb la coneguda com a «llei de fugues», rebé des de l'octubre d'aquell mateix any la inestimable ajuda del Sindicat Lliure (el nom pel qual era coneguda la Corporación Nacional de Trabajadores-Unión de Sindicatos Libres de España) fundat per militants carlins al servei de la patronal, que s'afegiren al carro pistoler. El balanç serà un foc creuat d'atemptats que en els seus dos anys àlgids, 1920 i 1921, sumà 602 víctimes, entre morts i ferits dels dos bàndols: Més de mil víctimes si s'amplia el període de recompte mig any amunt i poc més d'un any avall.

Contribuïren en part a la radicalitat d'aquella lluita a mort les condicions creades per la neutralitat d'Espanya a la Primera Guerra Mundial: d'entrada, el conflicte bèl·lic havia afavorit els negocis dels industrials catalans a costa de la sobreexplotació i l'empitjorament de les condicions de vida dels obrers, que treballaven de sol a sol en jornades esgotadores. Alhora, la guerra va convertir el port de Barcelona en un punt neuràlgic del tràfic d'avituallament i material bèl·lic dels exèrcits en lluita, fet que atreia l'interès de l'espionatge internacional i convertia la capital catalana en un cau d'agents estrangers. Però, a finals de 1918, la firma de l'armistici va deixar a l'atur un exèrcit d'obrers exhaust i més pobre que mai, així com, sis mesos després, en subscriure's els acords de pau a París, havien de quedar sense ingressos un munt de confidents i malfactors desmobilitzats de les petites tasques auxiliars que rendien a sou dels espies. Aleshores, aquest personal vagarós, mancat d'ofici i de benefici, passà a formar part del mercat de gent disposada a prosseguir en la fosca qualsevol activitat il·legal que els fos retribuïda: no tots els estudiosos hi estan d'acord, però entre ells sembla prevaldre la idea que l'ofici de sicari quedava garantit.

L'insurreccionalisme anarquista derivat de la il·legalització de la CNT (declarada fora de la llei el 1911, quan tot just no feia encara un any que s'havia constituït) es veié sens dubte afavorit per l'ascens dins de l'organització anarco-sindicalista de grups d'acció de gatell fàcil. Però tampoc la patronal no li anava a la saga i, arran de la vaga del tèxtil de 1913, alguns dels seus dirigents es desmarcaren de Foment del Treball, la gran patronal. Per exemple, Josep de Caralt, el president d'aquesta, fundà el 1914 l'Asociación de Industrias Textiles de Sans-Hospitalet, que organitzà bandes de pistolers per a treure's del damunt, liquidant-los, els sindicalistes molestos.

La España Industrial tampoc es va quedar enrere en aquest perillós joc i va tenir un paper molt important en la gènesi del pistolerisme. Representats feia anys els Muntadas pel ja esmentat Matías a la direcció, lliuraren molt abans del període crític de 1920-1921 la seva guerra particular contra l'incòmode Sindicato de Contramaestres, Ayudantes y Preparación de Tejidos (el Ràdium), que havia nascut en el marc de les vagues del tèxtil de l'any 1916 i que, agrupant els obrers més qualificats del ram (imprescindibles per a la bona marxa d'unes empreses progressivament tecnificades), havia aconseguit millores de salaris contràries als interessos empresarials. En aquesta guerra, comptaven els Muntadas amb la incondicionalitat dels empresaris de tres fàbriques pròximes (Balet i Vendrell, Batlló i Trinxet), que l'òrgan cenetista Solidaridad Obrera no dubtava a desqualificar com «las cuatro hienas de Sans», i que el juliol d'aquell any havien aconseguit que fos declarat il·legal el Ràdium. El febrer de 1917, tres contramestres contractats com esquirols per La España Industrial foren tirotejats en sengles atemptats, i atacs semblants van patir dos obrers i un altre contramestre de l'empresa el març i el juliol. La Vanguardia de l'època no dubtava a relacionar aquella ratxa d'atemptats amb el conflicte de l'il·legalitzat Ràdium. El tema és tractat a bastament per Manuel Domínguez a «El pistolerisme a l'Hospitalet», Quaderns d'Estudi de l'Hospitalet de Llobregat, núm. 25, novembre 2011. La violència s'enquistava...

Naturalment, més d'hora que tard, l'abast del pistolerisme local acabaria deixant els seus estigmes en els Muntadas i el seu entorn. El subcap de filatures de l'empresa, Joan Perramon, i l'escrivent Salvador Miralles morien assassinats el 1921. No era un mer atzar propiciat aleatòriament per la profusió i la intensitat del fenomen (que també ho era, certament), sinó que responia sobretot a l'inexorable context social en què es creuaven fatalment els destins de tots plegats. Tanmateix, el sentit pràctic d'aquells Muntadas no semblava assabentar-se'n, perquè, com veurem, acceptaren el repte i seguiren tirant pel dret.

L'assassinat d'Antoni Pareto Maristany (1870-1921). La mort d'aquest Antoni Pareto es creua en la història del núvol Muntadas per l'empelt irreflexiu de la tieta Pepita, com ja he explicat més amunt. L'entrada del clan Pareto proporcionava al conjunt de la família una imatge de particular relleu intel·lectual, que entre la bohèmia i la ciència dels nouvinguts, es fa difícil de trobar entre els Martí barcelonins. Tanmateix, aquella mort passava ignorada, poc menys que oculta, del tot aliena a la memòria comuna del conjunt familiar resultant.

La víctima era propietari de dues importants fàbriques del ram de l'aigua del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat: la fàbrica d'aprest i blanqueig Can Pareto i La Aprestadora Española veïna, que havien estat les primeres de l'Hospitalet mogudes per l'energia del vapor. Eren l'obra d'un exiliat genovès, Antonio Pareto Briguardelli (¿1825?-1901), avi del difunt, que havia fundat la primera, el 1854, i comprat la segona el 1860 a un competidor. L'home s'assimilà tant al país d'acollida, que a l'interregne entre la caiguda d'Isabel II (1868) i la Primera República (1873-1874) reprengué l'activitat política deixada a corre-cuita, de manera forçada, allà al seu país: va ser elegit regidor de Barcelona amb l'alcalde Francesc Soler i Matas, el 1869, i fou diputat provincial per Cardedeu, el 1871, fins que a les darreries de 1874 el pronunciament del general Arsenio Martínez Campos obrí la porta a la Restauració monàrquica. Però, més enllà de les fàbriques i la política, demostrà sobretot la voluntat d'arrelament a la nostra terra al persistir en un segon matrimoni després que morís ben jove la primera dona. Dos matrimonis que, en dues tandes de dos i sis fills respectivament, deixaren una collita de germanastres que acabaria sembrant la discòrdia en la següent generació, quan els néts van haver d'enfrontar-se a la inapel·lable sentència notarial de l'herència. La trencadissa entre els de la primera fornada i la resta acabà sent absoluta i irreversible. Segons va escriure el meu cosí Lluís Pareto Martí (1923-2002): «La segona esposa... va tenir un altre fill (suposo que Antonio, com el seu pare), que de gran es va fer amo de la fàbrica, provocant una baralla amb el meu avi [Manuel Pareto Carreras, 1855-1910], que se'n separà no volent saber-ne mai més res, i per això el meu pare [l'Enric Pareto Homs] no recordava el seu avi... això fa que la meva família no es tractés amb el germanastre del meu avi ni amb els seus descendents, amb els que no ens coneixíem malgrat viure molt a prop» (són el passatge que el meu cosí Lluís dedica al cas en un inestimable manuscrit amb notes memorials que als anys noranta recollí sota el títol general «Jo, els Pareto i els Martí». El text no inclou cap referència a l'assassinat de l'Antoni Pareto, no en sé la raó. Però a mi m'ha resultat una guia fonamental en altres passatges i m'ha proporcionat pistes sense les quals ara aniria totalment a cegues en la reconstrucció d'aquest gairebé impossible relat). Respecte a la persistència d'aquella ruptura familiar, les notes d'en Lluís recullen, per exemple, que un d'aquells parents Pareto escindits del nucli barceloní va arribar-se fins al camerino de la tieta Engràcia, que estava actuant a Nova York: al final d'una de les funcions, ell es va fer anunciar, cal suposar que amb voluntat conciliadora, «dient que volia veure-la un cosí seu, i la meva tia va contestar que ella només coneixia uns Pareto, que eren el seu germà i els seus nebots». Geni i figura!: Un autèntic embolic de família, de difícil discerniment. Estaria bé que els descendents d'uns i altres, totalment aliens al greuge originari, tingueren l'ocasió i s'avinguessin a reconciliar-se: potser proporcionaria alguna dada més per al relat, i tal vegada aquí, al marge, inclús la foto del difunt que no he sabut trobar enlloc. Qui sap! Pel bé de la Història!

Aquelles empreses dels Pareto foren sacsejades sempre per una gran conflictivitat laboral. El 1918, per exemple, havien arribat a patir una vaga de sis mesos. I quan a començaments de 1921 l'hereu acomiadà 27 treballadors afiliats al sindicat cenetista i els reemplaçà per membres del Sindicat Lliure, dictà la seva sentència de mort: el 24 de febrer va ser abatut pels tres trets d'un pistoler a la cruïlla dels carrers Muntaner i Diputació (Muntaner-Gran Via segons La Vanguardia de l'endemà), quan, acompanyat d'un guardaespatlles, es dirigia a peu des del seu domicili (Consell de Cent, 253, entresòl) cap a la fàbrica, al carrer hospitalenc que encara avui duu el nom dels Pareto. Un dels sospitosos detinguts per l'atemptat, que formava part de la llista dels acomiadats, va declarar que l'autor dels trets havia estat el cenetista Joan Baptista Acher, conegut pel nom de Shum amb què signava els seus treballs artístics. Però tots els sospitosos varen ser finalment absolts per manca de proves. La fàbrica, venuda per la seva vídua dos anys més tard, prengué el nom de l'Auxiliar Textil Algodonera (Atasa) i l'any 1981 va tancar portes.

Regirant en el pou cec de Governació. En la mesura que el procés industrialitzador viscut per Catalunya va anar radicalitzant la lluita de classes, se'm fa sobrer aquí reivindicar la significació eminentment política de tots els atemptats patits pel món laboral d'aquells anys. És ben sabut que tot és política. Però, en aquest cas, els assassinats de l'advocat laboralista Francesc Layret (30-11-1920) i del sindicalista Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre (10-3-1923), transcendiren l'escenari estrictament laboral en què suposadament es lliurava la guerra del pistolerisme barceloní. Separades per poc més de dos anys i mig en el temps, aquestes dues morts, que no foren ni la primera ni l'última de la llarga llista de víctimes ja esmentada, enllacen en un únic relat l'inici i les acaballes d'aquella fase de la violència armada que agitava el procés industrialitzador de Catalunya.

L'operativa emprada en aquests dos assassinats, que pel seu impacte social podrien ser considerats autèntics magnicidis, seguia les pautes observables en els altres assassinats d'aquella guerra (en la majoria de casos, un o més homes armats que s'acosten a les seves víctimes i els disparen inesperadament a boca de canó). Tanmateix, aquelles dues morts s'acompanyaven d'un afegitó que les feia excepcionals: lluny del plantejament primari d'acció-reacció que trobava el sentit en la immediatesa i la satisfacció de la venjança, responien a un mòbil que semblava perseguir objectius netament polítics, de major abast, i que es justificaven per la raó d'estat interpretada i tramesa de forma executiva a través del Ministeri de Governació. A Catalunya, el braç d'aquesta política va ser el ja citat Severiano Martínez Anido, ferm defensor de l'aplicació de la llei de fugues als presos durant tot el periode de la Restauració borbònica. Martínez Anido havia estat nomenat governador civil de Barcelona en substitució de Carles Bas només vint dies abans que fos assassinat Layret. Aquest relleu en l'exercici del càrrec governatiu va ser ben acollit per una patronal catalana que considerava que la política del govern s'havia caracteritzat fins el moment per la manca de fermesa front a la violència sindicalista.

Les accions empreses per la nova direcció d'aquella guerra es finançaven mitjançant les aportacions de membres de la patronal, es postulaven cas per cas i s'executaven utilitzant una trama de sicaris contractats pel comandament policial encarregat de les operacions acordades. Amb Martínez Anido, la fortor agre despresa per la complicitat de l'estat en aquella guerra s'estenia sobre l'escenari dels crims com un immens femer, i havien de transcórrer encara un grapat d'anys addicionals per a la renovació sèptica que donaria lloc a allò que modernament es coneix com «les clavagueres de l'estat».

Trobem el nom dels Muntadas en les llistes filtrades per alguns dels agents participants en aquella guerra:


[ALGUNES PÀGINES DE LA VISTA PRÈVIA HAN ESTAT AQUÍ OMESES]


Amb tot això, el nom dels Muntadas apareixia novament, aquesta vegada vinculat per partida doble a la trama de finançament: tant en la mort de Layret com en la de Seguí.

Layret, un advocat laboralista compromès en la causa del sindicalisme, formava part del directori del recent creat Partit Republicà Català (PRC, nascut el 1917), mentre que Seguí era el líder carismàtic del sector sindicalista de la CNT, reafermat sobretot en aquest paper el 1919, quan la resolució de la vaga de La Canadenca aconseguí el reconeixement de la jornada de vuit hores. Els estrets llaços d'amistat que unien Layret i Seguí eren prou coneguts: ho recorda Pere Foix, sindicalista que a l'exili mexicà fou escriptor de clàssics del memorialisme com Apòstols i mercaders (1957) i Què va dir Serra i Moret (1967). En la biografia de Seguí perfilada pel primer d'aquests llibres s'apunta que aquests dos «apòstols» de l'esquerra catalana treballaven en el projecte d'un partit obrer i que el 1920 es trobaven al caire d'un acord polític sobre la possibilitat de fer confluir en una alternativa comuna els corrents republicà i sindicalista àmpliament majoritaris en la societat catalana del moment. El segon llibre, sobre la figura del socialista Manuel Serra i Moret, va més lluny i afegeix una vaga referència al fet que en l'ideari de Layret i Seguí «el socialisme es començà a projectar en forma de partit» i que els dos «sovintejaren» les reunions amb Rafael Campalans, Gabriel Alomar, Marcel·lí Domingo, Manuel Serra Moret, Lluís Companys (que era cosí de Seguí: una relació de parentiu que sovint es passa per alt)..., aleshores tots ells més o menys pròxims a l'òrbita de l'esmentat PRC. Foix addueix aquestes reunions per reafermar el verisme del projecte i del seu nord referencial, que hauria quedat estigmatitzat en origen per la primera d'aquelles dues morts i definitivament bandejat i abandonat per la segona.

Si les intencions eren les que Foix explica, la frustració d'aquelles expectatives inicials devia de ser molt gran quan el juliol de 1923 —quatre mesos després que fos assassinat Seguí— el naixement de la Unió Socialista de Catalunya (USC), amb la participació de Serra i Moret i la majoria de membres del citat cenacle, no s'endugué al darrere la massa obrera catalana, que seguia majoritàriament adscrita a la CNT i procliu a secundar les consignes anarcosindicalistes de l'organització. Per la seva banda, el republicanisme acabaria agrupant-se a l'entorn de la nounata Esquerra Republicana de Catalunya (ERC, fundada el 1931), que sota el lideratge de Lluís Companys —el referit membre d'aquell antic cenacle— anava a accedir a la presidència de la Generalitat de Catalunya el 1934: una via institucional del tot contrària als objectius de l'anarcosindicalisme.

Mig segle després, un analista de la corda socialista, l'historiador gironí Joaquim Ferrer, Joaquim Ferrer, Layret, 1880-1920, Nova Terra, Barcelona, 1971. recullia al vol la memòria d'aquelles reunions per dur l'aigua al seu molí i donar ales a aquell subjecte polític frustrat, que, amb la presència del Noi del Sucre, li servia per endolçar la ucronia del partit socialista que mai no arribà a volar. I a efectes pràctics, no servia en absolut de consol que en la conjuntura de la Segona República les formacions socialista i republicana, nascudes respectivament sota les referides sigles d'USC i ERC, es presentessin coalligades com una alternativa catalanista conjunta en totes les conteses electorals. Però el sindicalisme de matriu anarquista se'n mantingué sempre apart, reivindicant-se organitzativament com a força revolucionària autònoma: la persistència d'aquests dos blocs al llarg del temps no feria sinó rubricar la impossibilitat d'un projecte de l'esquerrra catalana que aquelles morts haurien escapçat irremissiblement en origen, perpetuant la vella divisió entre l'obrerisme i el republicanisme catalanista.

Layret fou abatut a la sortida de casa seva (Balmes, 26) quan es disposava a pujar al cotxe en què, amb Mercè Micó, la dona de Lluís Companys (aleshores regidor municipal pres a la Model de Barcelona), anava a veure l'alcalde Antoni Martínez Domingo per a tractar d'impedir el compliment d'una ordre de Martínez Anido que disposava que Companys i 35 sindicalistes empresonats amb ell (Martí Barrera, Salvador Seguí, Josep Viadiu...) fossin deportats al castell de la Mola, a Maó.

Dos anys més tard, Seguí i el seu amic Perones, que eren pintors de parets i treballaven aquells dies al pis en obres de Companys, morien tirotejats a la cruïlla del carrer de la Cadena amb Sant Rafael, quan finalitzada la seva jornada laboral es dirigien a la tenda del carrer de la Cadena on els dissabtes compraven els materials necessaris per a la setmana següent. Ben a la vora, al mateix carrer, la seu de la redacció de Tierra y Libertad, publicació de referència de l'anarquisme hispànic (que el 1930 havia de convertir-se en l'òrgan oficial de la Federació Anarquista Ibèrica, FAI), brindava a Seguí l'oportunitat de contactes amb membres del sector de l'organització que normalment el miraven amb recel perquè el consideraven massa moderat.

Els companys de Seguí no dubtaren tampoc a culpabilitzar de l'assassinat la Lliga de Francesc Cambó, una pressumpció inevitable i pròpia dels convulsos temps que s'estaven vivint. Deu anys després d'aquell assassinat, un company del difunt, el líder sindicalista Ángel Pestaña, acotaria el camp de la denúncia assenyalant amb el dit acusador: «sabemos hoy que por el atentado que costó la vida a Salvador Seguí i a su amigo Francesc Comas, Perones, se pagaron muchos miles de pesetas y se hizo subir a 25.000 la cantidad, afirmándose que fue uno de los hermanos Muntadas, de La España Industrial, ya muerto, el que las pagó. Íntimo amigo de Martínez Anido, se le atribuyen otras intervenciones en los sucesos de aquellos tiempos». Salvador Seguí, Lo que aprendí en la vida, Manuel Aguilar, Madrid, 1933. L'assenyalament apuntava de manera inequívoca a la figura del totpoderós Matías Muntadas i Rovira, que havia dirigit La España Industrial com un autòcrata durant 45 anys i havia estat introduït per Alfons XIII en l'Olimp de la noblesa hispana amb el títol de comte de Santa Maria de Sants. Matías Muntadas, mort efectivament el 1927, feia cinc anys, complia també la condició pública i notòria de ser amic de Martínez Anido (que mentrestant, durant la dictadura de Primo de Rivera, passà a ocupar la cartera de Governació i que una mica més tard, durant la guerra civil, havia de morir com a ministre d'Ordre Públic a la zona franquista). Només una dada discordant: aquell Matías Muntadas no era, com Pestaña es feia ressò, «un dels germans Muntadas», sinó el fill d'un d'ells, Josep Antoni Muntadas Campeny, el menor dels set germans fundadors de l'empresa.

En qualsevol cas, la fórmula emprada en aquesta ocasió en la denúncia contra els Muntadas havia estat com sempre despersonalitzada i sotmesa a la vagarosa forma del subjecte col·lectiu (s'emprava sempre l'expressió simple «els Muntadas» o la fórmula composta «germans Muntadas»), sense precisar si això implicava a la totalitat dels fundadors o si es referia només a uns quants. Tampoc en els casos de Layret i Seguí se n'especificava el nom. Sempre un prudent silenci entorn d'aquest punt, no tant pel rigor en la observància d'una pressumció d'innocència, a la pràctica inexistent en la justícia de l'època, com per la manca de proves de la participació en el delicte i per la por a les previsibles represàlies (pistoles incloses) que els assenyalats com a còmplices poguessin exercir valent-se de les vinculacions amb el poder que els proporcionava la seva rellevància social.

L'any 1923 en què Seguí fou assassinat es complien els 75 anys d'existència de La España Industrial. Els «germans Muntadas», que havien estat el socis fundadors de l'empresa, eren morts de feia temps per llei de vida. Cap d'ells podia haver fet el tracte de les 25.000 pessetes a què es refereix Pestaña en el seu llibre: l'últim dels germans a morir, l'Ignasi Muntadas Campeny, havia traspassat el 1886 a l'edat de 78 anys. Seguí encara no havia nascut: va venir al món uns mesos més tard, el 23 de desembre d'aquell mateix any. L'assassinat de Seguí tingué lloc 36 anys després que morís l'ultim dels germans Muntadas.

Tanmateix, l'ectoplasma dels «germans» fundadors de La España Industrial seguia cavalcant com un passatge tenebrós de la nostra història. Pel que sembla, la creença en la culpabilitat dels Muntadas havia calat ben fons en la societat catalana de l'època: entre els sindicalistes, en l'opinió pública en general, en la consciència dels propis descendents dels Muntadas... i també, ¡increïble!, entre els mateixos historiadors i periodistes que al cap dels anys donaven constància dels fets i suposadament hagueren hagut de portar el compte dels anys transcorreguts. Sorpren que la cita del dit acusador de Pestaña fos recollida sense cap esment a la incompatibilitat cronològica que implícitament plantejava. Diu ben poc en favor dels autors que l'avalaren. Així, per exemple, va ser reproduïda en dos llibres sobre el tema apareguts el 1974: en el de Manuel Cruells, Salvador Seguí el Noi del Sucre (Ariel, Barcelona, 1974) i, bé que recollida més discretament —com de passada, en una nota a peu de pàgina—, en el de Josep M. Huertas [Claveria], Salvador Seguí: el Noi del Sucre. Materials per a una biografia (Laia, Barcelona, 1974). Sens dubte, ambdós treballs vindrien a fonamentar i perllongar la vigència del vell mite entre les següents generacions. I sobretot entre els membres de la meva, que en el revival anarquista de la transició democràtica cercàvem amb avidesa, entre els materials nous que en aquells dies es publicaven, la identificació amb un passat que durant quatre dècades ens havia estat negat per la censura. No sé de l'escrit de cap historiador que mai n'hagi dit res al respecte.

aseinato de Seguí. 10 de març de 1923. Un ram de flors assenyala el lloc on va caure assassinat el Noi del Sucre, ara a vint-i-vuit passes de l'entrada de l'hotel Barceló Raval.

Enfilat a l'escenari canviant de la mort del Noi del Sucre (Guia del Raval per a barcelonins i turistes exquisits). Trenta-set metres i mig d'alçada, fregant els núvols poluts dels grans creuers del port, al bell mig del barri s'alça l'estructura el·líptica de l'hotel Barceló Raval (CMV Architects): tecnologia d'avantguarda doble pell per fora; garrulisme internacional quatre estrelles per al disseny interior (Jordi Galí), i el mirador de la terrassa 360 graus (de lliure accés al vianant) que abasta el panorama de la ciutat: Collserola, topall nord; Montjuïc i el mar violat pel Vela (fila zero de Ricardo Bofill), al sud. A peu de carrer, la porta de l'hotel, quilòmetre zero, distribueix itineraris radials: davant mateix, vint-i-vuit passes fins al punt on el Noi del Sucre va caure abatut pels trets del seu botxí (xamfrà Sant Rafael-esborrat carrer de la Cadena): ho recorda el rètol de ceràmica que penja a l'altra banda de carrer (l'antiga façana del bar La Trona, actual xauarma Kapadòcia mutant aquests dies a restaurant-bar Distrito V): «Defensor de la classe obrera assassinat el 10 de març de 1923». Per tamany-emplaçament-estètica, convida a l'immediat oblit: a la novel·la social que la víctima deixà escrita dies abans de morir, Escuela de rebeldía, L'edició original de la novel·la es publicà a La Novela de Hoy, Barcelona, 1923; va ser inclosa entre els Materials per a una biografia del referit llibre de Huertas Claveria; també fou reeditada per l'Editorial Periférica de Cáceres l'any 2012. Juan Antonio Pérez Maldonado, mor també tirotejat, seguint el pla del relat previst per l'autor. Mor profètica la del Noi. Però fora de lloc. En la ficció del paper moria allà on pertocava, dues-centes-tres passes enllà: carrer de la Riereta, rovell-de-l'ou-cau-productiu dels primers Muntadas.

Entorn certament canviat el d'aquell Raval industrial. M'emplaço novament a la porta a peu de carrer del mirador, flaix 2017, tot a mà: trenta-una passes fins a la Casa Leopoldo (oberta el 1926), on Pepe Carvalho es fotia els tecs que delien Vázquez Montalbán; cent cinquanta-set passes, sentit invers, el gegantí Gato de Fernando Botero miola al passeig (rambla del Raval) que l'any 2000 trencà l'antiga trama dels carrerons: ara, dues meitats separades per l'esponjament de l'operació urbanística (62 edificis, amb 1.384 vivendes, derruïts). Tot baixant, a la vorera esquerra, les cases que sempre havien donat al carrer de la Cadena: al número 39, sobre l'efímera Taverna del Suculent (2016-2017) del xef Carles Abellan, el renovat pis 1r-2a, seu de la històrica redacció de la Tierra y Libertad de 1923 (Federico Urales, Anselmo Lorenzo, Fermín Salvoechea...), empesa aquell mateix any a la clandestinitat pel cop d'estat de Primo de Rivera. A la vorera contrària, les cases que des de la banda de Ronda de Sant Pau miraven al també esborrat Sant Jeroni, el carrer que acollí el Josep-Campeny-calça-curta-de-quatre-anys-i-púber-i-adolescent. D'aquesta banda estant, per Sant Pacià, dues-centes-tres comptades passes fins a la Riereta actual, la de les velles cases-fàbriques acabades de polir per a nous usos:

En arribar-hi, el Déu-vos-guard de la mesquita bangladeshí Shah Jalal Jame (Riereta, 16), i a saber què hi devia haver allà pel XIX. Transitant amunt i avall, trobem els menystinguts testimonis de la nostra arqueologia industrial: Riereta-xamfrà Sant Pau, la transformada construcció fabril dels set germans Muntadas, ara renovada caserna de la fraternitat del tricorni; al 33-35, la Casa Tous i Soler de qui sap quan, encara en obres...; al 18-22, la casa-fàbrica de Magí Tarruella enarbora de fa un any el vell nom del Can Seixanta, que aixopluga Factoria Heliogràfica, l'escola de dança Palmares, Can Fanga... i la psicofonia del reconstruït Sindicat d'Arts Gràfiques cenetista de la transició democràtica, en què encara reverberen les veus dels seus llogaters de 1978: Sebastià Puigserver, Ferran Hernández, José Antonio Díaz, Juanjo Fernández, Jesús Lizano, entre els que marxaren traspassats, i Lluïsa Pahissa, Víctor León, Vicky Grasa, Montse Maronda, Xavier Maristany i jo mateix, que encara traginem... Quina fauna!, déu meu!: tres mil i escaig afiliats que ho aturàrem tot onze dies... (Ho sento, ara que m'he topat amb el vell escenari d'aquell moment no he estat capaç de mantenir la continència a l'espera del capítol en què preveig parlar-ne àmpliament.) En fi, moment èpic el de la nostra vaga pel conveni laboral d'aquell any, i moment clau al caire de la reconversió digital del sector, amb la patronal del ram editorial fent aigües i a punt de cedir... de no ser per CCOO i UGT...

I no ho oblido, cent vuitanta passes més lluny la Reina Amàlia, el més desestructurat i horrible dels carrers de l'actual ciutat: al 30-32, els pisos-nínxols aixecats a l'espai de l'enderrocada Industria Algodonera del rebesavi Bernat (l'autèntic), i el toc social a la planta baixa, on el Casal de gent gran Josep Trueta i el Casal Folch i Torres del veïnat rubriquen la intervenció de l'urbanisme de l'administració sobre (en aquest cas, dessota) el barraquisme vertical; el 8 i el 10, tapiats, petjada recent de la màfia dels narco-pisos que amenaça estendre's a qualsevol punt de la ciutat; i l'aparador del Casal Marxista, al número 6, on s'exposa una revista de titular encara candent: «Els carrers sempre seran nostres»...

No sé si algú podrà ajudar-me, però segueixo sense saber el número on s'alçava la casa-fàbrica de Joan Muntadas Cañellas, l'esmentat germà del rebesavi, que segons l'hemeroteca va formar part del paisatge d'aquell torturat racó del segle XIX. Vistes les fotografies de l'Arxiu Mas, és fàcil deduir un entorn més harmoniós que el de l'actual Reina Amàlia. O almenys així m'ho sembla. Tot ben canviat, certament.

foto Logotip dels Primers Jocs Florals, celebrats a Barcelona l'any 1859.
foto Monument a la memòria d'Aribau, obra de Manuel Fuxà i Josep Vilaseca, erigit el 1884 al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
foto L'avi Josep Martí Muntadas. (Foto, Àlbum familiar.)
foto La meva mare en l'evanescència d'un carnaval familiar (¿1925?): mantó de manila, vanos, somnis... (Foto, Àlbum familiar.)
foto Josefa Martí Alcoverro, la meva tieta Pepa, l'any en que es va casar, 1911. (Foto, Àlbum familiar.)
foto La tieta Engràcia, Graziella Pareto, immortalitzada sobre el paper com la Dama de les Camèlies de La traviata verdiana, amb dedicatòria de 1925 pels seus seguidors melòmans. (Foto Àlbum familiar.)
foto Logotip de Les Tres Clases de Vapor, entre les primeres formes d'autodefensa obrera organitzada a Catalunya.
foto Logotip de La España Industrial.
foto Ángel Pestaña i Salvador Seguí, el Noi del Sucre.
foto Matias Muntadas i Rovira, 46 anys al front de La España industrial (1881-1927), empolainat per a l'exercici del seu paper nobiliari com a comte de Santa Maria de Sants.
foto Vint-i-vuit passes des del Barceló Raval.