31 de març i 1 d'abril de 2018. A la Filmo passen les dues parts del Novecento (1976) de Bernardo Bertolucci. És la quarta o cinquena vegada que la veig. L'any de l'estrena, va ser en una anada exprés a Baiona des del País Basc; després, mort ja el dictador, quan l'estrena a Barcelona, i un temps més tard, per TVE, vaig gravar-la en cinta i la compartí amb les meves filles. Gran pel•lícula: autèntica obra d'art. Ara, m'ha estat impossible resistir l'impacte emocional de tanta bellesa i m'he fet un tip de plorar (res a veure amb cap nostàlgia). D'ençà que el 2012 la Filmo obrí les seves portes al Raval, he pogut tornar a veure críticament munts de pelis. Algunes no es mereixien el record que en guardava. Entre les millors de la meva corda: dues de Fellini, La dolce vita (1960) i Otto e mezzo (1963); el Ludwig (1973) de Visconti; La maman et la putain (1973), d'Eustache; i potser Jonas, qui aura 25 ans en l'an 2000 (1976), del gens pretenciós Alain Tanner, de qui sempre he sabut que és un dels meus íntims. No sé si puc dir el mateix de Bertolucci, un dels genis indiscutits del cinema, que moria el 27 de novembre de 2018 a Roma i que sovint m'ha provocat també el sentiment de que era un dels meus. Segurament m'enganyo. A la imatge, fotograma de Novecento: l'actriu Stefania Sandrelli amb un grup de camperoles de Baccanelli que participaren en el rodatge com a figurants.