Dels CC al PCP, passant per la FSF i d'altres (Breu introducció a una sopa de sigles)

Lluís Cànovas Martí  /  16.5.2017

CC --> CC --> FSF i UP, CES --> PCR i JCR, CHE i CHO --> PCP. Són les sigles d'un procés polític que en la seva evolució voraginosa pren successius noms: primer CC (sense una significació concreta, que la historiografia sol associar a Crist Catalunya), segon CC (Comunitat Catalana), Força Socialista Federal, Universitat Popular, Comitès d'Estudiants Socialistes, Partido Comunista Revolucionario, Juventudes Comunistas Revolucionarias, Comités de Huelga Estudiantiles i Comités de Huelga Obrera, Partido Comunista Proletario.

L'itinerari polític que va del primer CC al PCP il•lustra com pocs el laberint clandestí dels grupuscles de l'esquerra catalana en els anys centrals de la Guerra Freda. Constitueix una seqüència d'organitzacions que se succeïren al llarg de disset anys (1954-1971), en una mena de cursa de relleus, que sovint esdevení una cursa d'obstacles, i que, en conjunt, degué aplegar poc més de cinc-centes persones. La xifra de cinc-cents és una estimació del grup de treball per a la recuperació de la memòria històrica integrat per antics membres d'aquests partits. Entre aquestes s'hi troben noms ben coneguts del país: els de l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol [n. 1930], que va pertànyer al nucli fundacional del primer CC; l'escriptora Montserrat Roig [1946-1991], que va ser membre d'UP; l'ex diputat i vicepresident del Congrés Joan Marcet [n. 1950], que va militar a les CES; l'exconsellera de Cultura del primer govern tripartit, Caterina Mieras [n. 1947], que milità al PCR... Tanmateix, el cens precís d'aquella militància que s'ha pogut establir es limita, ara per ara, a un llistat de poc més de tres-cents noms, entre els quals hi figura també un nombre prou significatiu de professionals de la medicina, l'arquitectura, l'economia, l'enginyeria, el món de l'art, l'ensenyament universitari... els quals, en molts casos, han seguit l'activitat política en organitzacions socials i polítiques diverses, i alguns d'ells, en d'altres casos, han exercit o exerceixen encara càrrecs polítics representatius de l'actual sistema polític.

Se sap, però, que cap dels qui varen pertànyer al primer CC, un moviment catalanista d'arrels profundament cristianes, va completar el recorregut de la saga política que acaba el 1971 amb la dissolució del PCP, un grupuscle de tendència maoista que es proposava estendre la flama de la revolució per Espanya; també se sap que una part prou significada dels membres del primer CC acabà abandonant aquella militància després que es produís el segon relleu, quan el naixement de la Força Socialista Federal (FSF) acabà suposant-los-hi un trencament ideològic i polític incompatible amb les seves conviccions. El mateix, salvant les distàncies, va succeir en el trànsit organitzatiu al marxisme-leninisme, que donà naixença al restringit PCR després de l'important creixement que havia experimentat UP durant l'eufòria reivindicativa desfermada a la Universitat de Barcelona en els cursos acadèmics 1966-1967 i 1967-1968: una eufòria certament radical, que algunes anàlisis, impregnades en bona mesura de la irealitat del moment, arribaren a qualificar de pre-revolucionària.