Terry Riley i la repetició en l'obra In C
Lluís Cànovas Martí / 17.9.2023
Terry Riley (Colfax, Califòrnia, 24 de juny de 1935), compositor, teclista i saxofonista nord-americà de sòlida formació acadèmica que impregnà la música pop, en especial la de Pink Floyd i l'electroacústica en general. Estudià a l'Institut Estatal de San Francisco (1955-1957), a la Universitat de Berkeley (1958-1961) i als estudis de la ORTF de París, on dugué a terme pràctiques d'allò que aleshores s'anomenava «música concreta» (1962-1964). Els anys de Berkeley es relacionà amb els ambients del Fluxus novaiorquès i cultivà l'amistat amb un dels seus membres, La Monte Young. D'aquest compositor, incondicional del bebop i de la música dodecafònica –que en el cas de Young evolucionà de la passió per Schoenberg a l'adoració per Webern–, Riley aprengué també les bondats dels «paradisos artificials» de la marihuana i la mescalina. En agraïment a aquella descoberta, Riley posà pocs anys més tard el títol de Mescalina Mix a una de les seves primeres composicions, elaborada a la capital francesa seguint les tècnicas emprades el 1960 per Stockhausen en la gravació de l'obra Kontakte: un bucle de cinta empalmat entre dos magnetòfons que, amb els capçals invertits, poden gravar i reproduir alternativament els sons primaris introduïts i que, en rebotar entre sí, se sobreposen i distorsionen, donant lloc al so de la composició.
Mogut per la fascinació orientalista de l'època, Riley viatjà diverses vegades a l'Índia –la primera l'any 1970– per estudiar amb Pandit Pran Nath, mestre de la música clàssica vocal del nord del país, a qui acompanyà regularment com a percussionista de tabla fins al 1996, any en què Nath va morir. Igualment, fou acompanyant del sitarista Krishna Batt i impartí classes de composició i música índia al Mills College de Oakland. En aquest centre conegué i rebé la influència del violinista David Harrington, fundador del Kronos Quartet: raó que segurament explica que en el catàleg de Riley figurin fins a 12 Quartets de corda. L'any 1992 formà la companyia The Travelling Avantt-gaard, amb la qual estrenà la seva òpera de cambra The Saint Adolph King.
Altres obres del seu catàleg són: Jade Palace (1990), el concert per a quartet i orquestra The Sands (1991), Uncled Jard (1998) per a quartet de saxofons, el concert per a piano i orquestra Banana Humberto 2000 (2000). També ArchAngels 2003, per a vuit cellos (2003), SolTerraLluna 2007, per a violí, dues guitarres i orquestra (2007) i Zaphir, per a violí i orquestra (2009).
L'obra In C, de Terry Riley –En Do en les respectives traduccions catalana i castellana–, resulta avui sens dubte carregosa, fins i tot per a audiències pacients i inclinades a l'acceptació resignada i comprensiva dels excessos creatius. Però fou un exponent representatiu del nou gir que, en plena eclosió del moviment hippie dels anys seixanta, experimentava el moment avantguardista dins l'àmbit de la música clàssica o culta. Estrenada el 4 de novembre de 1964 en el Tape Music Center de San Francisco, In C esdevindria l'obra més representativa d'aquell estil sorgit als Estats Units de l'època i que es va identificar, com un estigma, amb l'anomenada «música repetitiva», abans que en la dècada següent adoptés la denominació, en general més ben acceptada, de «música minimalista», amb Steve Reich, Philip Glass i John Adams com a principals representants.
En la composició d'In C trobem 53 mòduls melòdics i rítmics procedents de les set notes de l'escala de Do major –acompanyats de més d'un Fa sostingut i algun Si bemoll– que, sobre el suport d'una pulsació fixe, giren a l'entorn de la nota Do –subrallats pels Dos aguts que acompanyen tota la composició– i, obviament, compleixen la funció de donar cohesió a l'obra. Els instruments adopten una disposició i un nombre de repeticions que cada intèrpret del conjunt executa al propi ritme, en un interval opcional comprès entre els 45 i els 90 minuts. La complexitat del resultat determina una xarxa de cànons, polirítmies i èmfasis difícilment previsibles.
En el cas de la gravació d'In C escollida per a les «Propostes per a un cànon musical del segle XX», el conjunt instrumental de la Juilliard School opta per una interpretació de duració intermèdia respecte al temps màxim que els fixa l'autor. Més enllà de la seva època, In C seguia sent acollida en el segle XXI com una obra útil per a la pràctica de les noves formacions instrumentals. [L.C.M.]