Stockhausen i Gesang der Jünglinge en la composició electroacústica de la nova música
L.C.M., 3.2.2024. Aproximació lliure a un text de J.M. García Laborda (2a part)
Tal com s'indica a «Pierre Boulez i Le marteau sans maître...», els primers laboratoris d'electroacústica s'obriren els anys cinquanta a la manipulació de textos dels nous compositors. A l'any següent de la peça serialitzada de Boulez (estrenada el 1955), dues noves obres se sumarien al catàleg de nova música europea: la cantata de l'italià Luigi Nono Il canto sospeso (literalment «El cant interromput», procedent potser de la frase anglesa «the song usung» / «cançó no cantada», del matrimoni Julius i Ethel Rosenberg, executats el 1953 a la cadira elèctrica), amb textos que surten de l'antologia de presos antifeixistes Lettere di condannati a morte della Resistenza europea que havia publicat dos anys abans Einaudi; l'altra peça és Gesang der Jünglinge im Feuerofen («El cant dels joves en el forn»), de l'alemany Karlheinz Stockhausen, que es basa en el relat bíblic d'El Llibre del profeta Daniel, 3, 57-66, i esdevindrà d'immediat en l'obra de referència de la música electrònica. La cantata de Nono fou estrenada sota la direcció de Hermann Scherchen a Colònia l'octubre de 1956, el mateix any que Stockhausen completaria a la Westdeutscher Rundfunk de Colònia una primera versió de l'obra en cinc pistes; d'aquesta, l'autor en tregué la segona versió –adaptació sincronitzada estereofònica en dos canals–, que la Deutsche Grammophon va publicar l'any 1960 amb el títol definitiu: El cant dels adolescents.
La terna d'aquests autors (Boulez, Nono i Stockhausen), que esdevindrien ben aviat autèntics clàssics, presenta diferències netament identificables: més enllà de l'estil personal de les respectives músiques, diferències degudes a l'operativa amb què cadascun d'ells procedeix a la descomposició semàntica del text-base que ha escollit. D'una banda, Boulez (esquerranista vinculat al trotskisme) respectava, com hem vist, l'ordre sintàctic dels versos de René Char sotmetent-los a una prudent serialització que entronca amb l'esperit rebel del passat del poeta (quan l'autor militava en la Resistència contra el nazisme) i alhora amb la voluntat poc entenedora del surrealisme dels seus poemes; també Nono (actiu militant comunista fins a la mort) descontextualitza la prosa d'Il canto sospeso i, en un pas més, la integra de ple en el tractament serial, descomponent frases i situant paraules i síl·labes que, per exemple, en la partitura només correspon cantar al cor de veus o a l'ús de la veu cantada sense alterar-ne el timbre, sota les formes bocca chiusa, quasi aperto, normale i aperto, que, amb la inevitable pèrdua d'intel·ligibilitat, dificulten encara més la comprensió. D'altra banda, Stockhausen (avançant-se uns anys al misticisme New Age que al llarg de la vida l'acompanyarà mentre desplega la seva megalomania de geni) prescindeix en El cant dels adolescents, de la història de l'Antic Testament que l'inspira i del qual pren el text com a pretext de partida: el profeta Daniel explica que l'emperador babiloni Nabucodonosor II ordenà llançar a un forn en flames els joves jueus Ananïes, Misael i Azarïes perquè s'havien negat a adorar l'efígie d'or del monarca exaltada com a ídol de l'imperi; també relata que l'episodi es clou amb l'alliberament dels joves quan miraculosament sobreviuen incòlumes al foc, i que aquest fet causa el penediment del dèspota que havia ordenat l'execució, fallida per la intervenció d'un àngel diví en l'ignífug crematori; finalment, diu que l'autòcrata, convençut de l'existència d'un poder superior al seu propi, s'esplaia amb un nou decret que condemna a la mort per esquarterament aquell qui pequi de blasfèmia dirigida contra el Déu dels jueus...
L'obra utilitza material pregravat que serà sotmès a una elaboració electroacústica en què els fets bíblics narrats s'estilitzen fins a gairebé desaparèixer. La gravació prèvia del personatge de Daniel, interpretat per la veu blanca del jove de dotze anys Josef Protschka –que a la maduresa seguirà la carrera de cantant–, s'esvaeix lligada i recuperada pels rituals de la litúrgia catòlica: així succeeix en la reiteració d'aclamacions sota la forma alemanya del «Preiset den Herrn!» / «Alabeu al Senyor!», repetides contínuament en una relació que inclou tota mena de coses i elements (com «Preiset den Herrn!, alle Werke» / «Alabeu al Senyor!, totes les obres»). La partició dels elements essencials en fonemes, síl·labes, paraules, agrupacions de paraules i lexemes forma un contínuum sonor que es fusiona amb el so electroacústic i constitueix una munió d'elements on la funció comunicativa deixa de reconèixer els fragments semàntics originals. El cant dels adolescents esdevé així la primera obra en utilitzar un material pregravat que, en la posterior elaboració electroacústica, suprimeix sistemàticament els pressupòsits sintàctic-semàntics en favor d'una composició fonètica i tímbrica que trenca amb la tradició musical per alçar-se en el lloc d'obra mestra que el seu autor sempre va pretendre.
Gesang der Jünglinge, de Karlheinz Stockhausen